Votar i Dibuixar

Detall dibuix imaginari Catalunya per Grocdefoc

Detall-2 Imaginari Catalunya per Grocdefoc

Per fi puc tornar a dibuixar…

…continuo prenent notes, prenent el pols d’un país al meu estil, vivint un present i no endevinant el futur, entenent i no entenent alhora… i mentre els altres fan i desfan, jo continuo dibuixant i incorporant línies al meu “Imaginari-Catalunya”.

Ara recordo que a última hora del dissabte 26, els llamps i trons la campaven lliures d’una banda a l’altra de les nostres contrades; els arbres celebraven la pluja, el vent escampava els cartells mal enganxats de la campanya electoral que ja s’havia acabat, i a l’endemà, els ocells matiners menjaven les primeres molles de pa abandonades…

Matí del diumenge 27, i com els ocells de primera hora després d’haver menjat algunes molles, sota un paraigua que em protegeix d’un tímid plugim, em dirigeixo al col·legi electoral en aquestes votacions tan especials. Després d’una estona de cua, em demanen el Dni i em prenen el sobre que porto a les mans, el president de la mesa s’adona dels seu gest desconsiderat, em mira i, sense dir-m’ho, em diu: prefereix ficar vostè mateixa el sobre dins l’urna?

L’important és que vagi a parar a dins

No cal -responc-, l’important és que vagi a parar a dins i d’aquí no em moc mentre no vegi el meu sobre dins la caixa transparent.

Sí, l’important és el que hi ha a dins.  Ara sí, el president m’ho diu amb paraules amb una llengua que no és la meva, però jo l’entenc. I el president de la mesa vota amb el meu vot, per mi. Ja he votat. Surto al carrer amb la sensació de que anem penjats tots plegats de fils invisibles… ara toca això i demà allò altre… i ben pensat, per ara no pot ser d’una altra manera.

A dins… Entre milers o milions anirà a parar el meu vot, molts hi tenen molta confiança, altres esperances, molts hi veuen sortides a un món millor, d’altres desconfien fins i tot de la seva ombra, molts han votat el contrari que jo, o jo he votat a l’inrevés d’ells… i tots som dins la mateixa olla, intentant surar i no bullir d’impotència, de ràbia -fins i tot diria- quan comprenem que som éssers fets iguals i alhora molt diferents, tan similars i alhora tan allunyades les percepcions dels uns i dels altres… Cadascú amb la llet que ha mamat, amb la seva escola d’infància, amb la seva adolescència que l’haurà portat a paisatges diferents que l’hauran ajudat a créixer o a fer-se més petit; amb les seves històries d’alegries i de desgràcies, amb les seves experiències i les seves pròpies vides plegades de xocs emocionals que ens han dut a sensibilitats diferents…

Al final del dia em pregunto si en realitat pensem per nosaltres mateixos i davant del fet d’aquest president de mesa que m’ha tocat de torn i que li feia tanta il·lusió posar els sobres dins l’urna de tota la resta que fèiem cua… i que a mi m’ha semblat que es creia un ésser omnipotent per uns instants en la seva vida… em pregunto qui li haurà posat el seu sobre dins l’urna?

 Aquest post és continuació a Dibuixar per anar cap al propi imaginari

 

Dibuixar per anar cap al propi imaginari

Imaginati Catalunya dibuix de Grocdefoc

Detall-Imaginari Catalunya per Grocdefoc

(Votar per anar cap a la pròpia realitat)

Els meus dies d’art els dedico en bona part al dibuix, però en moltes ocasions dibuixo sense adonar-me de que aquest fet tan íntim i concret d’estar dibuixant, em porta a descobrir el propi imaginari.

Per exemple: durant una conversa telefònica que per diverses raons s’allarga una mica massa, si mentre vaig escoltant jo no dibuixo, no la suporto.  Al costat de l’aparell hi tinc tot una assortiment de llapis, bolis, retoladors, tints de colors… blocs petits i paperets tallats a la mida d’una capseta de fusta. Són papers que, en principi, van destinats a anotar tot allò que ens diuen per telèfon i que després no volem fer l’esforç de recordar tants detalls, donat que tots els de casa tendim a oblidar d’immediat qualsevol detall que no sigui massa transcendent.

Ja poden parlar del que vulguin, ja -els de l’altra banda de la línia-, que jo, mentre els escolto, vaig dibuixant:

Línia avall, línia amunt, giravolt cap a la dreta i un altre cap a l’esquerra… i així és com pot aparèixer un ull, un sol, una palmera, una figura que vol semblar humana o la d’un animal fantàstic.

L’imaginari inconscient va de bòlid en aquests moments mentre que una part del cervell està atent a una conversa real i racional, i una altra part fuig cap a línies laberíntiques que un cop acabada la conversa telefònica, si un presta atenció al dibuix que ha sorgit damunt del paper, hi pot endevinar un viatge al país del propi imaginari.

– Sí, sí, ja t’entenc… el diumenge a les 10, plogui o nevi ens trobem a Cal… – i tot d’una en el paperet apareixen copets de negre semblants a una pluja fina que ha començat a pronosticar o a intuir per al diumenge a les 10 i que és molt possible que acabi plovent a bots i barrals i la sortida en bicicleta s’haurà d’ajornar i ens passarem les hores lentes d’un diumenge al matí entre els efluvis de la cuina de Cal… mentre juguem al dominó o discutim sobre el possible estat de qüestió del nostre petit país Catalunya que somia alliberar-se dels braus del país veí, gran i gegant, perquè ja fa massa segles que han envaït les nostres artèries i venes… i perquè tot ésser humà -i els humans formen comunitats, i les comunitat països-, l’home o el poble que, a la curta o a la llarga no s’hi sent bé, necessita trobar sortides i altres maneres de viure…

Però aquesta no és la qüestió de la que volia parlar (m’he deixat portar per altres cabòries del moment que, per altra banda, són cabòries naturals i humanes i necessàries si un no es vol sentir un ésser indiferent, fred, mancat de tot allò que el fa vibrar; si no es vol sentir un ésser vençut, covard, que es mereix les males gestions de tots plegats perquè ell és incapaç de veure-hi més enllà del nas, o de no voler adonar-se’n de que els temps han canviat, de que la dignitat humana no ens l’ha de donar ningú, ni la llibertat, ni l’aire per respirar i perquè ja hem nascut lliures i tothom hauria de respectar la pau i la llibertat per preservar la dignitat de tots plegats; perquè l’ésser humà d’aquest segle, a més d’haver conreat les estrelles hauria d’haver conreat pensaments molt més elevats en tots els aspectes de la vida. De vegades, ni les arts ni les ciències, ni cap de les nostres més íntimes necessitats, poden donar calma i pau a tant desgavell.

Pel que deia del meu país, enllaçant-ho amb el món de les revistes i els còmics, i enllaçant-ho amb les “realitats veritables o inversemblants” que han sorgit a la llum,  he trobat un article interessant al bloc Librorum.Piscolabis, per si voleu saber-ne més i reflexionar de tot plegat.

Tornant al principi, i sobre la necessitat de dibuixar que a tothora fa que vagi amb estris per deixar anar les meves línies o puntejats allà on calgui, fins i tot els llençols no els puc fer nets del tot ja que tenen taques de tinta perquè a la nit, o a mitja nit o de matinada, si no puc dormir perquè durant el dia no he dibuixat el suficient, he d’encendre el llum de la tauleta i posar-me a dibuixar encara que sigui una espiral que m’ajudi a concentrar-me, com si m’hipnotitzés a mi mateixa… mentre em repeteixo “Dorm, dorm.. dorm, que demà hi ha matines”… O potser millor dir a partir d’ara:  “Dorm, dorm…. que demà ja serem lliures”.

I tot això per dir que aniré pujant al blog alguns d’aquest dibuixos inconscients que han anat apareixent mentre la meva atenció és en una altra banda…

Visca la distracció que fa que tot un món imaginari vagi sorgint per tenir vida pròpia, i visca la reflexió que ens anirà ajudant a continuar endavant.