L’efímer de tot plegat

Ésser d'heure

Ésser d’heure per Grocdefoc

El temps de descans em permet filosofar sobre l’efímer de tot plegat. M’he passat ben bé tres hores al jardí. Vacances estiuenques enmig d’octubre! Aquest temps d’estiu me’l prenc com un regal en comptes de pensar que la naturalesa segueix el seu curs vers les estrelles… i qui sap si no falta gaire (o anys llum si ho sabéssim dir a una altra escala) per tornar-nos de nou com uns altres atlants i desaparèixer per sempre. D’una manera o altra desapareixerem algun dia.

La neteja del jardí em dóna molt a pensar… És tan efímera la vida de segons quines plantes, flors, animalons, insectes… que si comparem la seva vida amb la nostra, la nostra sembla tan llarga… i si la nostra la comparem amb la dels arbres… (depèn de quins arbres, és clar, i si voleu saber més, entreu en aquest article dels Arbres Amics i tindreu més saviesa vegetal i d’arbrats en general).

Efímera és la vida del paper, com el paper en els qual plasmo els meus dibuixos que avui em semblen perfectes i a l’endemà, amb la meva mania per una perfecció malaltissa, quasi sempre acabo pensant que no vaig bé. Que el temps que tenim és el perfecte, que està en harmonia amb cadascuna i en la totalitat de les espirals de l’existència… i que no cal buscar-hi els tres peus al gat, o la perfecció total de la idea ni entendre el sentit de la immortalitat.

L’art és efímer… i no em refereixo només a aquell que s’anomena Art Efímer, sinó a tot l’art en general, perquè l’art i l’expressió humana està en constant evolució, com l’univers que encara s’expandeix i deixa enrere civilitzacions, paradisos, humanitats, jardins i arbres mil•lenaris… tot i que ens sembla que hi ha temes eterns i artistes immortals… d’aquí un temps més o menys llarg o curt (en l’escala que ho vulgueu dir) potser només quedaran aquests blogs navegant per l’espai que donin testimoni de la nostra estranya existència que, tot i ser efímers teníem la voluntat de perdurar.

Vacances. L’etern retorn del temps sense hores

Grocdefoc de vacances

Grocdefoc de vacances (1)

Cel gris. Núvols amb ulls de sol. Així començo uns quants dies de vacances… i em vull retrobar amb les hores sense nom, amb les hores sense temps, amb les hores que no són d’aquest món ni d’aquest pla. Entre formes i colors, entre idees que van i venen i que enxamparé una vegada més al vol, al vol d’una llibertat maltractada, estripada, mig perduda, amb els pinzells cremats, amb la pintura resseca, amb els dibuixos plens de pols i amb els quaderns engroguits.

Cada dia queda menys temps i perdre’l ja és un misteri pel propi ésser que el va perdent dia a dia, segon a segon, com si cadascú de nosaltres tinguéssim un record fugisser d’altres vides en les quals se’ns va dir que érem immortals. Potser sí que ho som d’una manera o altra, perquè si no, no m’explico aquest delit per perdre el temps i no dir el que s’hauria de dir, de no escriure el que s’hauria de deixar escrit, de no composar les melodies que s’haurien de composar, per no dibuixar, pintar, investigar, construir… tots aquells mons que hauríem de crear, o com a mínim d’intentar crear.

Cada dia que passa tinc la sensació de tenir menys temps. I és cert. Tinc menys temps per fer el que encara vull fer. Alguns diuen que el factor temps no existeix… bé, en aquest cas, i tant que existeix!

Ja sé que dins d’una altra idea del temps, quan vull tornar a ser petita ho puc ser; quan vull tornar a sentir o a ser en algun lloc determinat on vaig ser-hi fa anys, hi puc tornar a ser i a sentir o a recordar el que vaig sentir… i aquí el temps sembla no existir. Dins la ment sembla que el temps formi part d’un globus que es va eixamplant, inflant, fent-se més voluminós, a mesura que el propi temps acumula vivències i experiències, però tinc la sensació d’estar dins d’un globus que està a punt de rebentar, d’explotar… perquè el volum és limitat i jo ha començo a veure les llums transparents de la superfície del globus. Però no tinc por; és com si en l’explosió es rememorés el fet primigeni i tot tornés a ser dins l’etern retorn de causes i efectes.
Agafo els pinzells plens de pols i recordo el primer dia que en vaig agafar un entre els meus dits petits.

Les vacances també serveixen per això: per rememorar els punts de partida.

(1) Esbós. Dibuix (plomilla i tinta xina), per M. Pilar Martínez Herrero