Intento escriure enmig d’un instant de tarda

Dones-Músics-Grocdefoc

Dones Músics, dibuix de Grocdefoc

En un instant he vist com l’agost passa; les estades al carrer s’allargassen i a mitja llum anem a festes d’aniversari; grups d’amics es reuneixen i ens adonem que, amb el pas dels anys, cada vegada n’hi ha menys d’amics, perquè ens anem fent grans, alguns ja no es poden moure i d’altres ja no hi són, i enmig d’aquest ambient intento escriure i aportar un granet de sorra a la platja infinita de l’univers.

Mentre escolto a Yann Tiersen i m’omplo de música i del blau seré d’aquesta tarda i de records que no fan per aquesta història, intento captar el resplendor que m’embolcalla, malgrat les taques negres que s’emmirallen unes amb les altres fins a esdevenir tot plegat un llençol de seda negra.

En moments com aquests voldria saber tocar el piano… imaginar-me que els meus dits són com les ales d’ocell que una amb l’altra aconsegueixen sumar espai cap a la llunyania… i saber frenar en un punt concret del conte, intentar veure dracs de quatre caps com arriben fins a dalt dels cims, mentre jo danso com una ploma escapada del cos calent o saltironejant com un gat empaitant una papallona… mentre la fosca i la claror dansen d’igual manera fins a esdevenir un esclat de llum en un instant de tarda.

Sentir-me piano i violí i música d’estiu; sentir-me nota que sona amb harmonia amb l’univers; però també sentir que sóc el so del paper que s’arruga al mateix temps que sóc el mateix bastonet que pica i repica damunt d’un objecte metàl·lic…;  i ser llum de farola, ser llum que s’escapa de la fosca, ser núvol i llamp, i tro i pluja que arriba fina… i estar contenta, molt contenta perquè no tot és fosc i llòbrec, perquè també existeixen els colors que tot ho pinten de la millor manera possible… i perquè vaig trobant músiques que continua omplint-me els dies, les tardes i les nits.

Continuo relacionant els músics que m’agraden, avui és Yann Tiersen.   El vaig descobrir a la pel·lícula:  “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain” 

 

 

L’efímer de tot plegat

Ésser d'heure

Ésser d’heure per Grocdefoc

El temps de descans em permet filosofar sobre l’efímer de tot plegat. M’he passat ben bé tres hores al jardí. Vacances estiuenques enmig d’octubre! Aquest temps d’estiu me’l prenc com un regal en comptes de pensar que la naturalesa segueix el seu curs vers les estrelles… i qui sap si no falta gaire (o anys llum si ho sabéssim dir a una altra escala) per tornar-nos de nou com uns altres atlants i desaparèixer per sempre. D’una manera o altra desapareixerem algun dia.

La neteja del jardí em dóna molt a pensar… És tan efímera la vida de segons quines plantes, flors, animalons, insectes… que si comparem la seva vida amb la nostra, la nostra sembla tan llarga… i si la nostra la comparem amb la dels arbres… (depèn de quins arbres, és clar, i si voleu saber més, entreu en aquest article dels Arbres Amics i tindreu més saviesa vegetal i d’arbrats en general).

Efímera és la vida del paper, com el paper en els qual plasmo els meus dibuixos que avui em semblen perfectes i a l’endemà, amb la meva mania per una perfecció malaltissa, quasi sempre acabo pensant que no vaig bé. Que el temps que tenim és el perfecte, que està en harmonia amb cadascuna i en la totalitat de les espirals de l’existència… i que no cal buscar-hi els tres peus al gat, o la perfecció total de la idea ni entendre el sentit de la immortalitat.

L’art és efímer… i no em refereixo només a aquell que s’anomena Art Efímer, sinó a tot l’art en general, perquè l’art i l’expressió humana està en constant evolució, com l’univers que encara s’expandeix i deixa enrere civilitzacions, paradisos, humanitats, jardins i arbres mil•lenaris… tot i que ens sembla que hi ha temes eterns i artistes immortals… d’aquí un temps més o menys llarg o curt (en l’escala que ho vulgueu dir) potser només quedaran aquests blogs navegant per l’espai que donin testimoni de la nostra estranya existència que, tot i ser efímers teníem la voluntat de perdurar.