Vacances. L’etern retorn del temps sense hores

Grocdefoc de vacances

Grocdefoc de vacances (1)

Cel gris. Núvols amb ulls de sol. Així començo uns quants dies de vacances… i em vull retrobar amb les hores sense nom, amb les hores sense temps, amb les hores que no són d’aquest món ni d’aquest pla. Entre formes i colors, entre idees que van i venen i que enxamparé una vegada més al vol, al vol d’una llibertat maltractada, estripada, mig perduda, amb els pinzells cremats, amb la pintura resseca, amb els dibuixos plens de pols i amb els quaderns engroguits.

Cada dia queda menys temps i perdre’l ja és un misteri pel propi ésser que el va perdent dia a dia, segon a segon, com si cadascú de nosaltres tinguéssim un record fugisser d’altres vides en les quals se’ns va dir que érem immortals. Potser sí que ho som d’una manera o altra, perquè si no, no m’explico aquest delit per perdre el temps i no dir el que s’hauria de dir, de no escriure el que s’hauria de deixar escrit, de no composar les melodies que s’haurien de composar, per no dibuixar, pintar, investigar, construir… tots aquells mons que hauríem de crear, o com a mínim d’intentar crear.

Cada dia que passa tinc la sensació de tenir menys temps. I és cert. Tinc menys temps per fer el que encara vull fer. Alguns diuen que el factor temps no existeix… bé, en aquest cas, i tant que existeix!

Ja sé que dins d’una altra idea del temps, quan vull tornar a ser petita ho puc ser; quan vull tornar a sentir o a ser en algun lloc determinat on vaig ser-hi fa anys, hi puc tornar a ser i a sentir o a recordar el que vaig sentir… i aquí el temps sembla no existir. Dins la ment sembla que el temps formi part d’un globus que es va eixamplant, inflant, fent-se més voluminós, a mesura que el propi temps acumula vivències i experiències, però tinc la sensació d’estar dins d’un globus que està a punt de rebentar, d’explotar… perquè el volum és limitat i jo ha començo a veure les llums transparents de la superfície del globus. Però no tinc por; és com si en l’explosió es rememorés el fet primigeni i tot tornés a ser dins l’etern retorn de causes i efectes.
Agafo els pinzells plens de pols i recordo el primer dia que en vaig agafar un entre els meus dits petits.

Les vacances també serveixen per això: per rememorar els punts de partida.

(1) Esbós. Dibuix (plomilla i tinta xina), per M. Pilar Martínez Herrero