Relats conjunts – L’escriba

Col·laboració amb RelatsConsults

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia “Vida i miracles de nostra senyora”, 1456

Si en Jean Miélot pogués ressuscitar i formar part de la nostra societat, potser s’adonaria que el que més li agrada és convertir-se en un hikikomori... passar-se els dies davant l’ordinador i deixar de relacionar-se, per continuar d’alguna manera tal com feia en el passat…

O, qui sap si, un cop renascut després de 500 anys, potser seria un viatger empedreït, un dandi, un artista de Hollywood, un extraordinari atleta, un relacions públiques…

La meva col·laboració a Relats Conjunts

Pàtina de temps

Pàtina de temps. Acrílic sobre paper. Grocdefoc

“Pàtina de temps” – Pintura acrílica sobre paper. Detall.Per M. Pilar Martínez Herrero

Pàtina de temps entre els dies d’art

Hi ha dies que no em surt res, que res m’inspira, que una pàtina de blanc, o de gris, o de negre cobreix tota la immensitat de la qual vaig feta. Obro els braços i abraço la terra, començo a saltar i el cel se m’acosta, intento agafar al vol l’ocell daurat i aquest deixa anar una ploma.

El cel és a tocar.

Quan miro a baix, els rius són vermells i els camps tots cremats, els boscos són molt vells i no en neixen de nous. I jo em sento un tros de carbó, fumejant, fumejant…

Formo part de la pàtina del temps.

 

Fotografies que cauen gota a gota, com la pluja

Pescador i atlant

Els últims atlants – Fotografia de Josep Martínez i Soler – Vilanova i la Geltrú

En aquests Dies d’Art, en l’apartat de Fotografia, vull anar mostrant imatges que, com una pluja suau, vagin caient de mica en mica; ara una fotografia com una gota que regalima pel vidre brut; ara una altra fotografia que com gota rodola escorça avall; ara altres fotografies que com gotes que s’acumulen en la vorera i el bassal es va omplint fins que passa un cotxe i esquitxa als badocs que miren com cauen les gotes de pluja sobre els seus caps al descobert, tal com potser les fotografies caiguin al seu damunt per obrir-los a llocs guardat dins la memòria.

Fotografies, una a una, que venint d’un temps llunyà acaben tornant a ser un present i, qui sap, si no seran semblants al futur que ja podem percebre amb els ulls dels records.