Els colors del dia

Els colors del dia pintura acrílica Grocdefoc

Detall-Pintura Acrílica: Els colors del Dia -Grocdefoc

Els colors del dia  (Metges Sense Fronteres)

Mentre m’adono dels colors del dia com van canviant amb la llum i amb el pas de les hores… friso per continuar trobant estones d’art enmig dels meus dies que bé podria dir que no són dies d’art, sinó que a aquesta mena de dies els classifico entre aquells que són barreges estranyes per les temàtiques que des de primera hora del matí fins que me’n vaig a dormir, han anat apareixent i he hagut d’assumir, pensar, reflexionar i prendre decisions o prendre partit. Al final del dia, em queda la sensació d’haver-me equivocat en algun dels punts; o d’haver errat en alguna de les direccions a les que m’he abocat tan apassionadament que inevitablement he provocat que la meva vida canviés de rumb, de destí i de colors. Els colors del dia han canviat.

Quan els colors del dia van dels cromàtics més espectaculars a la negror més intensa... em dic que són dies estranys perquè aquests han anat plens de fets reals que ens han arribat a colpir profundament i ens trobem tan lluny dels fets que, persones (idealistes ?) com jo, només ens els podem imaginar superficialment, no podem copsar la profunditat de la tragèdia, no podem acceptar de manera desapassionada tants desgavells generalitzats, tantes desgràcies humanes i concatenades o tantes injustícies dels més poderosos, tants malentesos… i, mentre van canviant els colors del dia, optem per ficar el cap sota l’ala i continuar dient que nosaltres som feliços amb les nostres dèries artístiques. Mai tan lluny de la veritat, ja que la realitat, si més no, ens guia de manera inconscient i conscient les nostres pròpies línies que anem dibuixant amb les nostres accions, amb les nostres petges per damunt d’avingudes irreals, infinites on hi anem deixant les nostres taques de colors… des dels més resplendents als més foscos.

Metges sense fronteres

Fins avui no he pogut parlar de la pena que sento des de fa uns dies: més desgràcies que es venen a sumar a la torre de babel dels greuges humans Per què contínuament han de patir i morir qui menys culpa en té?  

Al contrari, qui més fa per la vida, per la salut, per la pau… sempre se la carrega de ple. De manera fulminant els fan desaparèixer.

Qui no té en compte les vides humanes es queden tan tranquils… i si no si queden, així ho sembla.

La Gran Hipocresia continua ben palesa en un món en guerra, i mentre els humans no aprenguem a conviure amb altres escales de valors… qualsevol forma d’art -per més excel·lent que sigui-, per a mi està sotmesa a la negror dels temps.

Desconfio dels meus dies de color.

El món dels miops

Taller de boires-1

 

Boires Cunit Baix Penedès

Boires (Fotogrfia d’en Grocdefoc)

La meva experiència pràctica amb boires és quasi nul•la. No he intentat mai pintar les boires que tan m’atrauen. Però les observo. Suposo que els colors que faria sevir són els blancs, els grisos… diluïts. Be podria passar per veure els paisatges sota una pàtina de pintura blanca, mig transparent, aplicada amb pinzell o amb els dits i donant una passada formal damunt d’una pintura seca. No recordo si tècnicament es fa així, però moltes vegades m’han agafat ganes de provar-ho. O potser intentaria donar l’efecte de la boira intentant mesclar els colors de les formes abans que la pintura d’aquestes s’assequessin del tot. La pintura a l’oli potser ho fa més fàcil, amb l’acrílica s’ha d’anar molt més de pressa. O sigui, que barrejar les formes entre elles, suavitzant els límits, és possible que suggereixi un esfumat total…

Els qui siguin miops com jo, potser m’entendrien si els digués que si es treuen les ulleres i miren el paisatge, el món de les boires és en el que vivim… i pintar-lo no deu ser gaire difícil… o sí.