Pedres d’aigua

Pedres d'aigua per Grocdefoc

Pedres d’aigua – Grocdefoc

 

Els camins de les migracions

Un nou dia d’entre els meus dies d’art, és aquell com el que, per exemple, el començo amb una frase al cervell -la d’avui: “Pedres d’aigua”-. Una frase que em fa asseure davant l’ordinador per intentar posar ordre als pensaments que van sorgint.

 Pensant en les pedres i en l’aigua, començo a escriure acompanyada de la música rítmica i les cançons tranquil·les, com per exemple les de The Lost Brothers, com si em donessin pas a un paisatge per descobrir, un paisatge aliè, allunyat dels meus paratges, del meu país, donant pas a unes altres terres que intueixo des de fa anys, encara que no les hagi trepitjat mai i tot hi així saber des de fa temps que hi són, molt properes, com si diguéssim al tombar la cantonada. Només cal fer una o dues passes per arribar a obrir portes i finestres, que entrin les boires, els vents, les pluges i per on poder sortir damunt del primer núvol que traspassi la casa. Sortir perquè la pluja em mulli el cervell i les  parpelles, pujar en el primer núvol o en el primer vehicle que tingui ales i recórrer la distància una i altra vegada fent un cercle complet al planeta.

Un cop dins del paisatge… sentir sota dels peus milions d’anys que encara lluiten per encaixar en el nostre present efímer i a punt de formar part d’un futur que els continuarà amagant durant molts milions d’anys més. Molta més història damunt la història. Pedres damunt les pedres. Pols barrejant-se en la pols. Deserts que s’expandeixen i avancen. I els humans, molts humans, que encara caminen sense saber on van.

Personatges damunt les pedres d’aigua

El meu conflicte: A l’hora d’escriure saber quins personatges faig sortir en aquestes històries de pedres mullades. Pedres molles per rius que baixen mig secs. No plou. Fa dies que no plou. I els personatges es van desdibuixant enmig d’un paisatge humit.

Els presento, igual que presento els paisatges, intueixo rostres i cossos (rostres afamats i cossos maldestres), intueixo mans i peus (mans que escanyen i peus que potegen), intueixo orelles, mandíbules, ulls i nassos… (orelles amb antenes potents, mandíbules barrades, ulls sanguinolents i nassos esverats)… tots d’edats diverses, d’infants, joves i grans. I els d’un vell retorçat (que no reconec), amb l’índex de la mà senyalant un punt a la llunyania, un lloc on encara no sé on és.

Res no està descobert, i si ho està, cal descobrir-ho de nou, i a cada volta de vida  tornar-hi. No cal perdre el temps preguntant-nos el que no té resposta.

Avançar pel desert fins tornar-nos pols, o avançar per un jardí fins a tornar-nos flor o mala herba. El personatge que sent els seus panxells adolorits per una fiblada, sent el cansament de migracions que encara caminen. Per això no li puc trobar nom ni rostre concret ni història personal als meus personatges. Hi ha massa gent fora del seu lloc, massa pedres d’aigua rebotant en la llunyania i en el meu cervell.

 

Taller d’arbres

Saber observar és primordial-1

L’objectiu d’aquests Tallers són per a compartir el que sé

 

Abans de continuar endavant amb els meus “tallers” he de dir que NO tic cap pretensió d’ensenyar, però SÍ de compartir el que sé. Voldria que això quedés clar des d’un bon principi: Comparteixo les meves experiències, el que jo he acabat sabent i pensant d’algunes maneres de fer, en especial en el dibuix. A la Gran Xarxa hi ha blogs molt més especialitzats i tallers en línia, cursos, etc. No és la meva intenció formar part d’ells. El que jo aporto és la meva única visió i personal experiència. Però si entremig en trobo alguns que cregui adient incloure’ls com a referència, els aniré enllaçant, amb la intenció d’enriquir i complementar el que jo intento expressar.

Els meus primers apunts, que he titulat “Taller de núvols, 1 i 2, els he dedicat a la importància de l’observació, ja que no n’hi ha prou en mirar, en dir vull dibuixar aquest arbre, o aquella casa.  Per tal de saber distingir les formes cal observar les formes, i si observant núvols podem arribar a trobar i a veure clarament figures, éssers, objectes, etc., aquests costum ens ajudarà a concretar i a definir, a conèixer línies, volums, colors, llums i ombres… En les formes més estàtiques potser veurem encara millor com són composades les formes, com així les llums i les ombres amb molta més claredat. Podrem seguir les línies amb seguretat i les llums i les ombres entenent el procés del focus de llum i del moviment.

Per portar-ho a terme, cal trobar punts de referència, ser conscients de quines classe de línies perfilen l’arbre, la casa o allò altre que vulguem o ens agradi dibuixar i que, com a mínim, hem de saber captar des d’un principi. Fins i tot fer-nos preguntes davant l’objecte o la figura i que, un cop formulades, anirem trobant les respostes que ens ofereix la pròpia figura que volem dibuixar.

Cal acostumar els nostres ulls a veure-hi una mica més enllà del que tenim davant del nas, mirem un arbre i trobem una forma concreta, al costat hi ha un altre arbre i a aquest l’hi trobem una forma semblant; però la forma que apareix entre un arbre i l’altre també és important, aquell vuit també té forma i, ens ajudarà a definir millor les formes que veiem i que tenen els arbres que volem dibuixar.

Hi ha qui té la il•lusió i ho troba tot un repte imitar la realitat, ésser capaç de copiar a la perfecció un objecte… Això és molt difícil i alhora s’ha de prendre com un pas molt important per a un aprenentatge major que el portarà molt més lluny. N’hi ha que partint de la realitat crea el seu propi arbre. Però per arribar a aquesta personal visió, cal dominar la mà que copia la pròpia imaginació… i no està gens malament començar per intentar copiar la realitat que ens envolta perquè ens portarà a ser molt més conscients de quines formes ens atrauen més i quines altres ens passen més desapercebudes.

Jo sempre he cregut que un cop se sap dibuixar un arbre havent sabut copiar les seves formes a la perfecció, havent sabut trobar els seus colors a la perfecció, ja es té el dret de poder posar-lo del revés, de treure’n una part si li plau, d’invertir els colors, de jugar amb les seves formes, de desdibuixar-lo, de desfer el que un ha aprés quan l’imitava a la perfecció, perquè per fi sabrà dibuixar el que l’arbre no ensenya a simple vista.

Arbres-Detall-Grocdefoc

Arbres-Grocdefoc

Línia recta, no tan recta, s’inclina cap a la dreta… després cap a l’esquerra… de nou cap a la dreta només una miqueta… i amunt cap a l’esquerra de nou… cal ser conscient de la forma que va tenint allò que anem dibuixant.

Núvol de fum

Núvol de fum

Núvol de fum

Taller de núvols

Observar els núvols-2

Continuo amb els núvols, aquests fenomens natural que ens ofereixen espectaculars visions d’una gran bellesa gratuïta, que tenim al nostre abast quasi cada dia i dels que no ens podem escapar. Hem de mirar els núvols, observar-los, intentar trobar formes entre les seves formes.

Però, com en tot, existeix l’altra cara de la moneda, i els núvols contenen una part de terrible, no per això menys inspiradors, si els veiem des de la perspectiva de voler imaginar o d’interpretar els possibles significats o de trobar els sentits que nosaltres el hi vulguem trobar.

Hi ha núvols que provoquen una paüra impossible de descriure si no es viu de prop el que els ha provocat. Per exemple un incendi. L’aparent núvol de la fotografia, és d’aquests últims. Podia ser ben bé un núvol, però era fum. Un núvol de fum.

Cromàticament parlant, era un núvol espectacular si l’observaves sense imaginar-te les desgràcies que s’anaven succeint segon a segon. Si t’imaginaves el que passava sota d’ell, de què estava format… es podia veure com anaven sorgint els monstres que viuen al bosc, com anaven cargolant-se i recargolant-se i veies la cadència dels colors, grisos rogencs, grisos groguenc… el groc del foc… i anaves veient els monstres.

Si voleu veure pintures on el foc i el fum són els protagonistes, entreu en aquest altre blog