Pedres d’aigua

Pedres d'aigua per Grocdefoc

Pedres d’aigua – Grocdefoc

 

Els camins de les migracions

Un nou dia d’entre els meus dies d’art, és aquell com el que, per exemple, el començo amb una frase al cervell -la d’avui: “Pedres d’aigua”-. Una frase que em fa asseure davant l’ordinador per intentar posar ordre als pensaments que van sorgint.

 Pensant en les pedres i en l’aigua, començo a escriure acompanyada de la música rítmica i les cançons tranquil·les, com per exemple les de The Lost Brothers, com si em donessin pas a un paisatge per descobrir, un paisatge aliè, allunyat dels meus paratges, del meu país, donant pas a unes altres terres que intueixo des de fa anys, encara que no les hagi trepitjat mai i tot hi així saber des de fa temps que hi són, molt properes, com si diguéssim al tombar la cantonada. Només cal fer una o dues passes per arribar a obrir portes i finestres, que entrin les boires, els vents, les pluges i per on poder sortir damunt del primer núvol que traspassi la casa. Sortir perquè la pluja em mulli el cervell i les  parpelles, pujar en el primer núvol o en el primer vehicle que tingui ales i recórrer la distància una i altra vegada fent un cercle complet al planeta.

Un cop dins del paisatge… sentir sota dels peus milions d’anys que encara lluiten per encaixar en el nostre present efímer i a punt de formar part d’un futur que els continuarà amagant durant molts milions d’anys més. Molta més història damunt la història. Pedres damunt les pedres. Pols barrejant-se en la pols. Deserts que s’expandeixen i avancen. I els humans, molts humans, que encara caminen sense saber on van.

Personatges damunt les pedres d’aigua

El meu conflicte: A l’hora d’escriure saber quins personatges faig sortir en aquestes històries de pedres mullades. Pedres molles per rius que baixen mig secs. No plou. Fa dies que no plou. I els personatges es van desdibuixant enmig d’un paisatge humit.

Els presento, igual que presento els paisatges, intueixo rostres i cossos (rostres afamats i cossos maldestres), intueixo mans i peus (mans que escanyen i peus que potegen), intueixo orelles, mandíbules, ulls i nassos… (orelles amb antenes potents, mandíbules barrades, ulls sanguinolents i nassos esverats)… tots d’edats diverses, d’infants, joves i grans. I els d’un vell retorçat (que no reconec), amb l’índex de la mà senyalant un punt a la llunyania, un lloc on encara no sé on és.

Res no està descobert, i si ho està, cal descobrir-ho de nou, i a cada volta de vida  tornar-hi. No cal perdre el temps preguntant-nos el que no té resposta.

Avançar pel desert fins tornar-nos pols, o avançar per un jardí fins a tornar-nos flor o mala herba. El personatge que sent els seus panxells adolorits per una fiblada, sent el cansament de migracions que encara caminen. Per això no li puc trobar nom ni rostre concret ni història personal als meus personatges. Hi ha massa gent fora del seu lloc, massa pedres d’aigua rebotant en la llunyania i en el meu cervell.

 

Intento escriure enmig d’un instant de tarda

Dones-Músics-Grocdefoc

Dones Músics, dibuix de Grocdefoc

En un instant he vist com l’agost passa; les estades al carrer s’allargassen i a mitja llum anem a festes d’aniversari; grups d’amics es reuneixen i ens adonem que, amb el pas dels anys, cada vegada n’hi ha menys d’amics, perquè ens anem fent grans, alguns ja no es poden moure i d’altres ja no hi són, i enmig d’aquest ambient intento escriure i aportar un granet de sorra a la platja infinita de l’univers.

Mentre escolto a Yann Tiersen i m’omplo de música i del blau seré d’aquesta tarda i de records que no fan per aquesta història, intento captar el resplendor que m’embolcalla, malgrat les taques negres que s’emmirallen unes amb les altres fins a esdevenir tot plegat un llençol de seda negra.

En moments com aquests voldria saber tocar el piano… imaginar-me que els meus dits són com les ales d’ocell que una amb l’altra aconsegueixen sumar espai cap a la llunyania… i saber frenar en un punt concret del conte, intentar veure dracs de quatre caps com arriben fins a dalt dels cims, mentre jo danso com una ploma escapada del cos calent o saltironejant com un gat empaitant una papallona… mentre la fosca i la claror dansen d’igual manera fins a esdevenir un esclat de llum en un instant de tarda.

Sentir-me piano i violí i música d’estiu; sentir-me nota que sona amb harmonia amb l’univers; però també sentir que sóc el so del paper que s’arruga al mateix temps que sóc el mateix bastonet que pica i repica damunt d’un objecte metàl·lic…;  i ser llum de farola, ser llum que s’escapa de la fosca, ser núvol i llamp, i tro i pluja que arriba fina… i estar contenta, molt contenta perquè no tot és fosc i llòbrec, perquè també existeixen els colors que tot ho pinten de la millor manera possible… i perquè vaig trobant músiques que continua omplint-me els dies, les tardes i les nits.

Continuo relacionant els músics que m’agraden, avui és Yann Tiersen.   El vaig descobrir a la pel·lícula:  “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain” 

 

 

Dies d’art amb Músiques i Músics

 

Un repàs per grups i músics que van apareixent en aquest blog:

1) French for Rabbits

2) Jordi Savall

3) Neil Young

Aquest tercer post amb música de fons, el començo a escriure amb la música d’una harmònica a la què se li van incorporant altres instruments (banjos, guitarres acústiques, piano…)

Escoltant “Heart Of Gold” de Neil Young…m’adono que potser em sento melancòlica d’altres temps, d’altres vents… d’altres mons.

Qui sap si els sons que ens acompanyen durant la nostra vida tenen molt a veure en el cóm ens anem fent, cóm ens anem formant com a personetes d’un planeta a mig civilitzar…

Mentre escolto a Neil Young, m’adono que fa més de 40 anys d’aquestes músiques però que encara sóc capaç d’emocionar-me quan escolto certes veus, certes músiques, certs estils… i , per art de màgia -la música és màgica i potser per això aporta tanta emoció a l’esperit humà-, em torno a trobar dins d’un cos jove, d’un cos que frisa per descobrir la vida que hi ha més enllà de les parets de casa, dels carrers que ens limiten un circuit diari i estudiantil o laboral, d’una població o ciutat que se’ns han fet petits, d’un país que ens esclafa o d’uns sistemes que ens ofeguen… i recordem les ganes que teníem d’aprendre a volar i d’aconseguir arribar als núvols que era com escapar-nos fent autoestop en el primer vehicle que creués el nostre poble mig perdut entre paisatges canviants… i alhora que intentàvem canviar la nostra petita ciutat per una altra urbs més cosmopolita i universal, també canviàvem nosaltres… o això és el que ens pensàvem.

A on hem anat a parar? M’adono que tot hi haver escapat en moltes ocasions, els sistemes opressors sempre han estat presents, sistemes alienadors que d’una manera o altra van dictant subliminalment conductes legalitzades per uns quants per a ser obeïdes per les majories. Castrador! I molts de nosaltres -que no hem deixat mai de ser qui érem-, hem anat tornant als llocs d’origen perquè en aquests llocs és on va vam albirar altres mons molt diferents a la realitat.

A quants de nosaltres ens hagués agradat poder haver caminat a soles, però formant part d’una comunitat de gent lliure… Mai, però, han estat ben estesos els conceptes de les llibertats personals per tots aquells que no entenen de llibertats.

I mentre la cançó de Neil Young s’acaba, així és com torno al meu cos feixuc, amb quaranta anys més al damunt…, amb molta experiència que he anat acumulant i que m’ha dut molt lluny d’on volia arribar… però amb l’esperit intacte i amb el sentiment de llibertat més potent que mai… tot i que encara em pregunto si la humanitat arribarà a ser algun dia lliure d’ella mateixa.