Observant Obres d’Art – El Jardí de les Delícies

 

Dibuix tinta xinesa- Detall Humanitat - M. Pilar Martínez

Humanitat – Detall – Dibuix tinta xina – M. Pilar Martínez

Hi ha qui per entendre el temps desmunta rellotges… o qui, caminant a les fosques, vol comprovar si és capaç de no ensopegar; n’hi ha d’altres que esperen un tren que no arriba mai i si els hi preguntes, diuen que no van enlloc… i jo, intento captar pensaments d’altres èpoques per entendre els d’avui, mitjançant l’observació de certes obres d’art.

En aquest cas, m’entretinc trossejant El Jardí de les Delícies, de Hieronymus Bosch, i mentre quadriculo les visions, sense pretendre trobar-hi explicacions a l’obra en sí mateixa, més que trobar-hi delícies, sí que hi trobo moltes metàfores. El Bosco continua reptant les ments racionals o caòtiques.

Els canvis continuats mundials d’aquests últims dies, d’aquests últims temps, no em deixen temps suficient per a entendre tot el que està passant. El món canvia…o es repeteix, i per això encara es poden trobar metàfores en obres molt antigues.

Per centrar-me de nou, jo retorno a unes arrels estranyes que avui em fan escriure:

Detall "El jardi de les Delicies" de Bosco

“La rata ho veu tot, ho sent tot, i no s’espanta de la bola vermella que cau del cel (sembla una cirera d’arboç picotejada per ocells famèlics). Mes… les converses a mitja veu fan que no deixi d’observar els cossos nus d’homes desesperats. Són com flors exposades al vent -pensa- (si és que les rates poden pensar).

I, mentre la rata mira, ocells de becs afilats mosseguen els lloms dels cavalls disfressats amb banyes de cérvols. És un carnaval de bèsties afamades i els porcs senglars s’esmolen els ullals disposats a alimentar la prole, mentre els burros belluguen les orelles intentant comprendre la comitiva.

Una parella sota dels pètals s’amaga de qualsevol mirada, fins i tot de l’autor que els ha protegit de la desfeta…, tot i que, si ho observem bé, s’endevina la jugada del destí, una vegada més -malgrat les delícies de la vida- tot és dibuixat contra una humanitat feble.”

Època de metàfores entre la flora ruderal i les flors de maig

Lletson... males herbes?

Males herbes?

Torna l’època de les metàfores?

Penso en l’època de les metàfores… N’hi han hagut tantes (d’èpoques i de metàfores) i per tantes raons al llarg de la història… Crec que continuen tenint la mateixa vigència i valor de sempre, perquè quan hom no pot dir clar ni anomenar les coses pel seu nom el que voldria dir i deixar clar d’una vegada per totes, acabem per inventar-nos altres llenguatges i, qui sap, si narrant contes expliquem molt millor el que en el nostre llenguatge clar i just podríem arribar a dir.

Males herbes o herbes mal interpretades

Sabia que aquest mes de maig no floriria… malgrat l’esclat de color als parcs i jardins. Sobretot per les rodalies, amb la ginesta, groc potent entre el verd fosc de les seves fulles, incansables acompanyants dels caminants al llarg dels seus camins inversemblants; les roselles vermelles arran dels camps mig abandonats, i tan efímeres com els rampells d’un gat; els lletsons de floretes grogues, entapissant tossudes els vorals dels camins i marges com catifes senyorívoles i comestibles -per ara- per als conills… i tantes altres flors i herbes que desconec el nom i fins i tot les seves propietats. Entre elles em bellugo, corro, respiro, reflexiono… visc.

Flora ruderal, males herbes o herbes mal interpretades… barrejades amb els blaus del cel i els ocres de la terra…i els nostres pensaments errants.

Sabia que aquest mes de maig tampoc en mi no floriria, perquè porto molts dies intentant captar la lluentor de l’aire, la ventolera del color, la fosca del sol i la llum de la nit. I em trobo en el mateix punt: “sense voler baixar del burro”, entestada en entendre el que no es pot entendre, al menys, el meu enteniment no deixa de ser com un mes de maig sense flors.