Al final de la vinya hi ha un racó vermell

Vinya vermella - Grocdefoc

Vinya vermella – Grocdefoc

 

Al final de la vinya hi ha un racó vermell. Cap allà que me n’hi vaig… La meva miopia és una benedicció, de lluny el meu món solar sembla una creació abstracte… però la sorpresa, quan ja sóc a prop, és una meravella.

La irresistible atracció per la inexistència

Unicorn blau per Grocdefoc

Unicorn blau per Grocdefoc

Alguns dels meus dies d’art els dedico a llegir sobre mitologia i simbologia… i, quan en algun moment em distrec enmig d’aquestes lectures, no puc evitar preguntar-me d’on en deu venir aquest afany d’aprofundir en tot allò que d’entrada ja sé que no existeix, o, si més no, que ja ha deixat d’existir per a una gran majoria dels homes dels temps actuals… (o a mi m’ho sembla enmig de la desolació que intueixo enmig d’una societat molt més obsessionada per viure “el moment present” i aficionada sobretot a les noves tecnologies, que no pas per tot allò que ja existia abans de la tecnologia). En fi, no em vull embrancar en filosofies que no em portaran enlloc i tampoc voldria enganyar als meus possibles i esporàdics lectors. Només vull dir que la mitologia exerceix una atracció potent que satisfà el meu anhel de meravella.

Trobar meravelles enmig de la desolació és un estímul personal que em condueix per camins paral·lels, als camins que he de caminar junt amb els altres.

Trobar blogs d’altres persones (*) que conreen aquests mateixos o semblants camins paral·lels em fa mirar de nou les estrelles i entremig d’elles, tornar a poder veure cavalls alats, dracs de quatre caps o unicorns meravellosos. I creure… creure que tots els camins conversegen en algun punt de l’infinit.

(*) Em refereixo al blog d’Olga Cabrinety = Totum Revolutum… És tot un descobriment sobre art i amb referències diverses sobre els meus estimats unicorns.

Del caos a l’ordre passant per la meravella

Caos, taranyina. Detall dibuix inta xina per MPilar Martinez Herrero -Grocdefoc

Caos. Detall dibuix tinta xina, per MPilar Martinez Herrero

Reflexions i altres qüestions

Processos creatius-1

La paraula Caos i el que el caos significa en els seus infinits conceptes, des de sempre m’ha atret. En aquest cas parteixo del concepte del Caos com a desordre, per tal d’intentar definir alguns processos creatius en els quals m’he vist immersa.

El caos quasi sempre m’enxampa en tots aquells processos creatius que començo; de vegades al principi, en altres al bell mig del procés, i en algunes al final. Al principi, és com si un munt d’idees haguessin entrat al país del caos. Donant tombs dins d’aquest espai mental, una idea es barreja amb una altra i així es va construint una teranyina que no triga massa de ser infranquejable. El bo d’aquesta teranyina és saber que no hi ha cap aranya que m’esperi per empassar-se’m, perquè….

Qui s’endinsa per aquest mons creatius acaba sent l’aranya productora de la teranyina i els seus fils finíssims representen les idees mesclades. 

Del Caos a l’Ordre passant per la meravella de descobrir el nostre desconegut

A poc a poc i com qui desenreda un cabdell, un a un els fils se separen i cadascun pren el seu camí ben separat dels de la resta. En pintura: aquí un blau, allà un groc, el fil de la línia recta, el negre fil de la rodona llampant… i Oh, sorpresa! de sobte es compren el que s’està creant.

En segons quin estil d’escriptura sol passar el mateix; una idea obra una porta i la narració continua: aquí un mot que fa esdevenir una situació inesperada, allà un personatge que ens en presenta un altre… i tot, tot formava part de cadascuna de les nostres idees barrejades que, de mica en mica, van trobant el seu ordre per esdevenir una història més o menys coherent, intel·ligible. La meravella se’ns presenta al davant, amb totes les combinacions possibles.

Les mateixes idees, de mica en mica, es van col·locant en ordre, com si fossin germanes i formessin una fila índia, una darrere l’altra per ordre de naixement; o com si tinguessin noms diferents i s’ordenessin per ordre alfabètic… El veritable sentit de les combinacions de les idees, al principi també se m’escapa, fins que acabo entenent el seu propi destí dins del meu procés creatiu. 

Quan les idees es van ordenant i aclarint, l’ordre es va fent més necessari i el procés creatiu passa a un altre nivell. 

Així és com ho experimento en certs moments i en determinats processos; en aquells en particular en els quals m’enfronto a la pantalla, al full de paper o a la tela en blanc i començo a jugar al joc de descobrir el que amaga el meu propi desconegut.

Ja ho he dit al principi, del Caos a l’Ordre passant per la Meravella del propi descobriment.

Un conte que és una meravella

Parlant de meravelles... aquesta paraula m’ha portat a pensar en un del contes que, tant per la literatura de la història publicada en quasi totes els idiomes, com per la infinitud d’il·lustracions que genera, val la pena tenir en compte i recordar-lo de tant en tant. Podeu entrar en un blog prou representatiu del que estic dient: Alicies.wordpress.com ple d’il·lustracions i altres informacions.

Jo, us ho confesso, d’ençà que he començat a publicar les meves dèries en aquests Dies d’Art, em fa l’efecte que és com si hagués entrat en la llodriguera del conill d’Alicia, pel qual he començat a baixar i no sé encara on em durà.