Desig per al 2016. Llum i foscor.

Detall de peix per Grocdefoc

Detall de Peix. Pintat sobre fusta , pintura acrílica i làmines d’estany, per Grocdefoc.

Fa dies que no escric degut a dues intervencions als meus ulls gastats. Qui sap si podré retornar amb forces al meu mig abandonat blog… als meus dibuixos i pintures, als meus intents de narrar el que penso i sento… voldria expressar el meu desig lluminós per aquest 2016:

Que tot reneixi amb la força necessària per trobar harmonia i enteniment, discerniment, paraules plenes de significats, de fets justos i entenedors… Que els homes creixin, eixamplin els seus horitzons humans, els seus cors cap a l’infinit… Que trobem la fórmula per esdevenir germans… però…

 

Desig fosc per al 2016:

Però sincerament, crec que no deixen de ser paraules buides el que he escrit quan penso en el que realment passa en aquest planeta terra… Per què som tan hipòcrites i desconsiderats? Aleshores les pors ancestrals em retornen com a monstres que no puc oblidar… i em revé la història de la humanitat.

Qui diu que no podem créixer més, molt més… fins a veure el rostre veritable de les estrelles?

Em diuen que blogs com aquest no poden funcionar… I jo em pregunto si ja som només màquines sense ànima? només humans robotitzats, que ens movem i funcionem com aparells sincronitzats, bateguem amb líquids de laboratori, amb els pensaments uniformats i amb cossos i siluetes serigrafiades? Qui sap…

Intento escriure enmig d’un instant de tarda

Dones-Músics-Grocdefoc

Dones Músics, dibuix de Grocdefoc

En un instant he vist com l’agost passa; les estades al carrer s’allargassen i a mitja llum anem a festes d’aniversari; grups d’amics es reuneixen i ens adonem que, amb el pas dels anys, cada vegada n’hi ha menys d’amics, perquè ens anem fent grans, alguns ja no es poden moure i d’altres ja no hi són, i enmig d’aquest ambient intento escriure i aportar un granet de sorra a la platja infinita de l’univers.

Mentre escolto a Yann Tiersen i m’omplo de música i del blau seré d’aquesta tarda i de records que no fan per aquesta història, intento captar el resplendor que m’embolcalla, malgrat les taques negres que s’emmirallen unes amb les altres fins a esdevenir tot plegat un llençol de seda negra.

En moments com aquests voldria saber tocar el piano… imaginar-me que els meus dits són com les ales d’ocell que una amb l’altra aconsegueixen sumar espai cap a la llunyania… i saber frenar en un punt concret del conte, intentar veure dracs de quatre caps com arriben fins a dalt dels cims, mentre jo danso com una ploma escapada del cos calent o saltironejant com un gat empaitant una papallona… mentre la fosca i la claror dansen d’igual manera fins a esdevenir un esclat de llum en un instant de tarda.

Sentir-me piano i violí i música d’estiu; sentir-me nota que sona amb harmonia amb l’univers; però també sentir que sóc el so del paper que s’arruga al mateix temps que sóc el mateix bastonet que pica i repica damunt d’un objecte metàl·lic…;  i ser llum de farola, ser llum que s’escapa de la fosca, ser núvol i llamp, i tro i pluja que arriba fina… i estar contenta, molt contenta perquè no tot és fosc i llòbrec, perquè també existeixen els colors que tot ho pinten de la millor manera possible… i perquè vaig trobant músiques que continua omplint-me els dies, les tardes i les nits.

Continuo relacionant els músics que m’agraden, avui és Yann Tiersen.   El vaig descobrir a la pel·lícula:  “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”