Dies d’art amb panteres i ratolins

Pantera i notes musicals per Grocdefoc

Pantera  pintada amb Paint per Grocdefoc

He vist una pantera donant tombs per la plaça Andròmeda; he vist quatre notes musicals penjades d’un cable elèctric; he vist… que la pantera es volia cruspir un ratolí, que les notes bellugaven i començava una música freda; feia fred, el termòmetre marcava 4 graus sota zero i la plaça Andròmeda continuava donant tombs.

Sé que a partir d’ara, els meus dies estaran plens de panteres i de ratolins, de notes musicals, de freds i de calors estrafolaris, de dies que naixeran al migdia i de nits que començaran a les quatre de la matinada. Potser se’m cruspirà la pantera com si jo fos un ratolí mentre les notes musicals em faran de llit.

M’espera el caos que tenia dins d’una capsa, guardat, amagat per a millors temps. I Andròmeda serà el punt de partida, una plaça plena de panteres, de ratolins i de llibertat (*).

Parlar de llibertat se’m fa estrany quan penso que en aquests mateixos moments hi ha tanta humanitat aturada i arraconada; com si no tinguessin dret a viure, a lluitar per la seva supervivència, a somiar en dies millors i en terres millors, i tot vedat per tants interessos que se m’escapen a la meva comprensió humana. Sí, sóc humana, i potser per això encara veig panteres que recorren els meus espais i tants ratolins desesperants que es volen escapar… I jo, enmig de tot aquest enrenou començo una nova etapa… i és com si jo també tingués por de caure en una nova trampa… per més hores clarividents que m’esperen i places d’Andròmeda que continuïn donant tombs.

(*) Sóc a punt de jubilar-me i el que experimento és tan estrany que em fa veure panteres.

Si voleu saber sobre les panteres, això és el que diu la Wikipedia

Si voleu saber sobre els ratolins, això és el que ens explica la Wikipedia

Dibuixar per anar cap al propi imaginari

Imaginati Catalunya dibuix de Grocdefoc

Detall-Imaginari Catalunya per Grocdefoc

(Votar per anar cap a la pròpia realitat)

Els meus dies d’art els dedico en bona part al dibuix, però en moltes ocasions dibuixo sense adonar-me de que aquest fet tan íntim i concret d’estar dibuixant, em porta a descobrir el propi imaginari.

Per exemple: durant una conversa telefònica que per diverses raons s’allarga una mica massa, si mentre vaig escoltant jo no dibuixo, no la suporto.  Al costat de l’aparell hi tinc tot una assortiment de llapis, bolis, retoladors, tints de colors… blocs petits i paperets tallats a la mida d’una capseta de fusta. Són papers que, en principi, van destinats a anotar tot allò que ens diuen per telèfon i que després no volem fer l’esforç de recordar tants detalls, donat que tots els de casa tendim a oblidar d’immediat qualsevol detall que no sigui massa transcendent.

Ja poden parlar del que vulguin, ja -els de l’altra banda de la línia-, que jo, mentre els escolto, vaig dibuixant:

Línia avall, línia amunt, giravolt cap a la dreta i un altre cap a l’esquerra… i així és com pot aparèixer un ull, un sol, una palmera, una figura que vol semblar humana o la d’un animal fantàstic.

L’imaginari inconscient va de bòlid en aquests moments mentre que una part del cervell està atent a una conversa real i racional, i una altra part fuig cap a línies laberíntiques que un cop acabada la conversa telefònica, si un presta atenció al dibuix que ha sorgit damunt del paper, hi pot endevinar un viatge al país del propi imaginari.

– Sí, sí, ja t’entenc… el diumenge a les 10, plogui o nevi ens trobem a Cal… – i tot d’una en el paperet apareixen copets de negre semblants a una pluja fina que ha començat a pronosticar o a intuir per al diumenge a les 10 i que és molt possible que acabi plovent a bots i barrals i la sortida en bicicleta s’haurà d’ajornar i ens passarem les hores lentes d’un diumenge al matí entre els efluvis de la cuina de Cal… mentre juguem al dominó o discutim sobre el possible estat de qüestió del nostre petit país Catalunya que somia alliberar-se dels braus del país veí, gran i gegant, perquè ja fa massa segles que han envaït les nostres artèries i venes… i perquè tot ésser humà -i els humans formen comunitats, i les comunitat països-, l’home o el poble que, a la curta o a la llarga no s’hi sent bé, necessita trobar sortides i altres maneres de viure…

Però aquesta no és la qüestió de la que volia parlar (m’he deixat portar per altres cabòries del moment que, per altra banda, són cabòries naturals i humanes i necessàries si un no es vol sentir un ésser indiferent, fred, mancat de tot allò que el fa vibrar; si no es vol sentir un ésser vençut, covard, que es mereix les males gestions de tots plegats perquè ell és incapaç de veure-hi més enllà del nas, o de no voler adonar-se’n de que els temps han canviat, de que la dignitat humana no ens l’ha de donar ningú, ni la llibertat, ni l’aire per respirar i perquè ja hem nascut lliures i tothom hauria de respectar la pau i la llibertat per preservar la dignitat de tots plegats; perquè l’ésser humà d’aquest segle, a més d’haver conreat les estrelles hauria d’haver conreat pensaments molt més elevats en tots els aspectes de la vida. De vegades, ni les arts ni les ciències, ni cap de les nostres més íntimes necessitats, poden donar calma i pau a tant desgavell.

Pel que deia del meu país, enllaçant-ho amb el món de les revistes i els còmics, i enllaçant-ho amb les “realitats veritables o inversemblants” que han sorgit a la llum,  he trobat un article interessant al bloc Librorum.Piscolabis, per si voleu saber-ne més i reflexionar de tot plegat.

Tornant al principi, i sobre la necessitat de dibuixar que a tothora fa que vagi amb estris per deixar anar les meves línies o puntejats allà on calgui, fins i tot els llençols no els puc fer nets del tot ja que tenen taques de tinta perquè a la nit, o a mitja nit o de matinada, si no puc dormir perquè durant el dia no he dibuixat el suficient, he d’encendre el llum de la tauleta i posar-me a dibuixar encara que sigui una espiral que m’ajudi a concentrar-me, com si m’hipnotitzés a mi mateixa… mentre em repeteixo “Dorm, dorm.. dorm, que demà hi ha matines”… O potser millor dir a partir d’ara:  “Dorm, dorm…. que demà ja serem lliures”.

I tot això per dir que aniré pujant al blog alguns d’aquest dibuixos inconscients que han anat apareixent mentre la meva atenció és en una altra banda…

Visca la distracció que fa que tot un món imaginari vagi sorgint per tenir vida pròpia, i visca la reflexió que ens anirà ajudant a continuar endavant.

 

Dies d’art amb Músiques i Músics

 

Un repàs per grups i músics que van apareixent en aquest blog:

1) French for Rabbits

2) Jordi Savall

3) Neil Young

Aquest tercer post amb música de fons, el començo a escriure amb la música d’una harmònica a la què se li van incorporant altres instruments (banjos, guitarres acústiques, piano…)

Escoltant “Heart Of Gold” de Neil Young…m’adono que potser em sento melancòlica d’altres temps, d’altres vents… d’altres mons.

Qui sap si els sons que ens acompanyen durant la nostra vida tenen molt a veure en el cóm ens anem fent, cóm ens anem formant com a personetes d’un planeta a mig civilitzar…

Mentre escolto a Neil Young, m’adono que fa més de 40 anys d’aquestes músiques però que encara sóc capaç d’emocionar-me quan escolto certes veus, certes músiques, certs estils… i , per art de màgia -la música és màgica i potser per això aporta tanta emoció a l’esperit humà-, em torno a trobar dins d’un cos jove, d’un cos que frisa per descobrir la vida que hi ha més enllà de les parets de casa, dels carrers que ens limiten un circuit diari i estudiantil o laboral, d’una població o ciutat que se’ns han fet petits, d’un país que ens esclafa o d’uns sistemes que ens ofeguen… i recordem les ganes que teníem d’aprendre a volar i d’aconseguir arribar als núvols que era com escapar-nos fent autoestop en el primer vehicle que creués el nostre poble mig perdut entre paisatges canviants… i alhora que intentàvem canviar la nostra petita ciutat per una altra urbs més cosmopolita i universal, també canviàvem nosaltres… o això és el que ens pensàvem.

A on hem anat a parar? M’adono que tot hi haver escapat en moltes ocasions, els sistemes opressors sempre han estat presents, sistemes alienadors que d’una manera o altra van dictant subliminalment conductes legalitzades per uns quants per a ser obeïdes per les majories. Castrador! I molts de nosaltres -que no hem deixat mai de ser qui érem-, hem anat tornant als llocs d’origen perquè en aquests llocs és on va vam albirar altres mons molt diferents a la realitat.

A quants de nosaltres ens hagués agradat poder haver caminat a soles, però formant part d’una comunitat de gent lliure… Mai, però, han estat ben estesos els conceptes de les llibertats personals per tots aquells que no entenen de llibertats.

I mentre la cançó de Neil Young s’acaba, així és com torno al meu cos feixuc, amb quaranta anys més al damunt…, amb molta experiència que he anat acumulant i que m’ha dut molt lluny d’on volia arribar… però amb l’esperit intacte i amb el sentiment de llibertat més potent que mai… tot i que encara em pregunto si la humanitat arribarà a ser algun dia lliure d’ella mateixa.