Cal anar més lluny

Dibuix prenent una copa de Grocdefoc

Dibuix – “M. Pilar Martínez – Grocdefoc

Tot prenent una copa m’ho va confessar

Tot prenent una copa m’ho va confessar:

-Em cal anar més lluny. Més lluny del límit que m’he marcat.

-I quin és i a on és aquest límit? -em preguntà l’altra que també era jo-.

-No ho sé, sé que me n’he posat, de límits, però no sé quins ni sé on són.

-Aleshores, com pots saber des del punt en què pots anar encara més lluny?

-Ho descobriré algun dia… aviat, algun dia…

Posar-se límits

Posar-se límits. Potser volia parlar d’això quan, de manera inesperada, em va venir al cap el diàleg transcrit mentre dibuixava amb un bolígraf blau de punta fina els dos rostres seriosos. Però un cop escrit, no hi vaig estar d’acord. Jo mateixa em desdic, perquè en el fons penso que sempre cal anar més lluny en totes aquelles idees que ens vénen al cap, com si d’una reflexió ordenada es tractés, però… una reflexió pot ser ordenada, o més aviat ens deixem dur per la tira fònica lliure dels pensaments?  Mestres hi ha que ens ajuden a saber ordenar els nostres pensaments, els nostres desitjos per anar trobant els nostres camins, però en quant jo fico les banyes en un forat m’hi quedo atrapada durant una bona estona o durant una llarga temporada. Així és, tot prenent una copa ho vaig veure clar, o més espès que mai, ja que mai estic segura de si el que penso no m’estarà enganyant o no serà el que conté la copa la que em va ben ensarronar.

Posar-se límits o anar més lluny?