L’efímer de tot plegat

Ésser d'heure

Ésser d’heure per Grocdefoc

El temps de descans em permet filosofar sobre l’efímer de tot plegat. M’he passat ben bé tres hores al jardí. Vacances estiuenques enmig d’octubre! Aquest temps d’estiu me’l prenc com un regal en comptes de pensar que la naturalesa segueix el seu curs vers les estrelles… i qui sap si no falta gaire (o anys llum si ho sabéssim dir a una altra escala) per tornar-nos de nou com uns altres atlants i desaparèixer per sempre. D’una manera o altra desapareixerem algun dia.

La neteja del jardí em dóna molt a pensar… És tan efímera la vida de segons quines plantes, flors, animalons, insectes… que si comparem la seva vida amb la nostra, la nostra sembla tan llarga… i si la nostra la comparem amb la dels arbres… (depèn de quins arbres, és clar, i si voleu saber més, entreu en aquest article dels Arbres Amics i tindreu més saviesa vegetal i d’arbrats en general).

Efímera és la vida del paper, com el paper en els qual plasmo els meus dibuixos que avui em semblen perfectes i a l’endemà, amb la meva mania per una perfecció malaltissa, quasi sempre acabo pensant que no vaig bé. Que el temps que tenim és el perfecte, que està en harmonia amb cadascuna i en la totalitat de les espirals de l’existència… i que no cal buscar-hi els tres peus al gat, o la perfecció total de la idea ni entendre el sentit de la immortalitat.

L’art és efímer… i no em refereixo només a aquell que s’anomena Art Efímer, sinó a tot l’art en general, perquè l’art i l’expressió humana està en constant evolució, com l’univers que encara s’expandeix i deixa enrere civilitzacions, paradisos, humanitats, jardins i arbres mil•lenaris… tot i que ens sembla que hi ha temes eterns i artistes immortals… d’aquí un temps més o menys llarg o curt (en l’escala que ho vulgueu dir) potser només quedaran aquests blogs navegant per l’espai que donin testimoni de la nostra estranya existència que, tot i ser efímers teníem la voluntat de perdurar.