Un regne a les fosques

Pluja de colors

Pluja de colors – Grocdefoc

Es fa fosc i aquest cap de setmana ha estat fosc. Fosc no per manca de llum ni del sol, sinó fosc perquè els ànims han baixat tant d’intensitat que al final se m’ha fet tot, tot, fosc.

Però en fi, demà serà dilluns i tornarà a sortir el sol. Hi ha dies en què per més que saps que tens idees que bullen i que volen sortir, no acabes de trobar la clau, la formula, la manera, o no es dóna la màgia necessària o la sort que també ens ha d’acompanyar per a fer un bon pastís avui no ens ha vingut a visitar;  i encara que hi posis tots els sentits, o hi posis tota la voluntat i les ganes… res, que no hi ha res a fer.

He intentat dibuixar però el meu cap em deia que havia de llegir, m’he posat a llegir però no em concentrava perquè pensava que volia dibuixar… o potser era que el que desitjava era pintar? Cap a pintar que me n’he anat i quan ja tenia les pintures i els pinzells preparats els he guardat perquè aleshores he vist una posta de sol que volia ser fotografiada, i he sortit amb la càmera per enxampar els últims raigs de sol… però abans d’arribar al turó des d’on faig les fotografies, m’han vingut idees per a un relat que se m’han presentat al davant tan clares com una clara d’ou ben separada del rovell i he tornat a casa tot corrent i corrents he arribat a l’ordinador per poder escriure el que tenia tan clar…

I el que he escrit… Òndia!, és aquest escrit sobre la foscúria d’un dia determinat entre els meus dies d’art… que ha estat un dia fosc com ja deia al principi.

De tant en tant la foscúria s’instal·la i ja pots fer, ja… que la fosca esdevé l’estat que regna en un regne a les fosques.

Ensopegar amb les mateixes pedres

Jugant amb pedres

Joc de pedres per Grocdefoc

Encara recordo (o m’ho invento?) quan vaig escriure per primera vegada una carta llarga, llarga… d’aquelles que a meitat t’adones que no té gaire sentit continuar escrivint i l’estripes. Però a l’endemà, curiosament, tornes a intentar-ho i et preguntes per què has de tornar a caure en la mateixa pedra, com si ensopegar en el fons t’agradés o sentissis una necessitat i fins i tot una mena de plaer en el fet mateix de l’ensopegada. Diuen que hi ha éssers als qui els agrada patir en desmesura per raons banals… ves a saber si entre els qui els agrada ensopegar en la mateixa pedra també hi trobaríem als éssers qualificats de tocats per la ploma, la tinta o l’ordinador.

Ara que les tardes ja són més llargues, llargues com una carta llarga, llarga… a meitat de la tarda surto a jugar amb les pedres i intento ensopegar una vegada més entre les lletres i les idees… mentre vaig veient com la meva ombra s’allargassa entre les pedres perquè el sol encara és ben viu.

Del caos a l’ordre passant per la meravella

Caos, taranyina. Detall dibuix inta xina per MPilar Martinez Herrero -Grocdefoc

Caos. Detall dibuix tinta xina, per MPilar Martinez Herrero

Reflexions i altres qüestions

Processos creatius-1

La paraula Caos i el que el caos significa en els seus infinits conceptes, des de sempre m’ha atret. En aquest cas parteixo del concepte del Caos com a desordre, per tal d’intentar definir alguns processos creatius en els quals m’he vist immersa.

El caos quasi sempre m’enxampa en tots aquells processos creatius que començo; de vegades al principi, en altres al bell mig del procés, i en algunes al final. Al principi, és com si un munt d’idees haguessin entrat al país del caos. Donant tombs dins d’aquest espai mental, una idea es barreja amb una altra i així es va construint una teranyina que no triga massa de ser infranquejable. El bo d’aquesta teranyina és saber que no hi ha cap aranya que m’esperi per empassar-se’m, perquè….

Qui s’endinsa per aquest mons creatius acaba sent l’aranya productora de la teranyina i els seus fils finíssims representen les idees mesclades. 

Del Caos a l’Ordre passant per la meravella de descobrir el nostre desconegut

A poc a poc i com qui desenreda un cabdell, un a un els fils se separen i cadascun pren el seu camí ben separat dels de la resta. En pintura: aquí un blau, allà un groc, el fil de la línia recta, el negre fil de la rodona llampant… i Oh, sorpresa! de sobte es compren el que s’està creant.

En segons quin estil d’escriptura sol passar el mateix; una idea obra una porta i la narració continua: aquí un mot que fa esdevenir una situació inesperada, allà un personatge que ens en presenta un altre… i tot, tot formava part de cadascuna de les nostres idees barrejades que, de mica en mica, van trobant el seu ordre per esdevenir una història més o menys coherent, intel·ligible. La meravella se’ns presenta al davant, amb totes les combinacions possibles.

Les mateixes idees, de mica en mica, es van col·locant en ordre, com si fossin germanes i formessin una fila índia, una darrere l’altra per ordre de naixement; o com si tinguessin noms diferents i s’ordenessin per ordre alfabètic… El veritable sentit de les combinacions de les idees, al principi també se m’escapa, fins que acabo entenent el seu propi destí dins del meu procés creatiu. 

Quan les idees es van ordenant i aclarint, l’ordre es va fent més necessari i el procés creatiu passa a un altre nivell. 

Així és com ho experimento en certs moments i en determinats processos; en aquells en particular en els quals m’enfronto a la pantalla, al full de paper o a la tela en blanc i començo a jugar al joc de descobrir el que amaga el meu propi desconegut.

Ja ho he dit al principi, del Caos a l’Ordre passant per la Meravella del propi descobriment.

Un conte que és una meravella

Parlant de meravelles... aquesta paraula m’ha portat a pensar en un del contes que, tant per la literatura de la història publicada en quasi totes els idiomes, com per la infinitud d’il·lustracions que genera, val la pena tenir en compte i recordar-lo de tant en tant. Podeu entrar en un blog prou representatiu del que estic dient: Alicies.wordpress.com ple d’il·lustracions i altres informacions.

Jo, us ho confesso, d’ençà que he començat a publicar les meves dèries en aquests Dies d’Art, em fa l’efecte que és com si hagués entrat en la llodriguera del conill d’Alicia, pel qual he començat a baixar i no sé encara on em durà.