Dies d’art amb panteres i ratolins

Pantera i notes musicals per Grocdefoc

Pantera  pintada amb Paint per Grocdefoc

He vist una pantera donant tombs per la plaça Andròmeda; he vist quatre notes musicals penjades d’un cable elèctric; he vist… que la pantera es volia cruspir un ratolí, que les notes bellugaven i començava una música freda; feia fred, el termòmetre marcava 4 graus sota zero i la plaça Andròmeda continuava donant tombs.

Sé que a partir d’ara, els meus dies estaran plens de panteres i de ratolins, de notes musicals, de freds i de calors estrafolaris, de dies que naixeran al migdia i de nits que començaran a les quatre de la matinada. Potser se’m cruspirà la pantera com si jo fos un ratolí mentre les notes musicals em faran de llit.

M’espera el caos que tenia dins d’una capsa, guardat, amagat per a millors temps. I Andròmeda serà el punt de partida, una plaça plena de panteres, de ratolins i de llibertat (*).

Parlar de llibertat se’m fa estrany quan penso que en aquests mateixos moments hi ha tanta humanitat aturada i arraconada; com si no tinguessin dret a viure, a lluitar per la seva supervivència, a somiar en dies millors i en terres millors, i tot vedat per tants interessos que se m’escapen a la meva comprensió humana. Sí, sóc humana, i potser per això encara veig panteres que recorren els meus espais i tants ratolins desesperants que es volen escapar… I jo, enmig de tot aquest enrenou començo una nova etapa… i és com si jo també tingués por de caure en una nova trampa… per més hores clarividents que m’esperen i places d’Andròmeda que continuïn donant tombs.

(*) Sóc a punt de jubilar-me i el que experimento és tan estrany que em fa veure panteres.

Si voleu saber sobre les panteres, això és el que diu la Wikipedia

Si voleu saber sobre els ratolins, això és el que ens explica la Wikipedia

Col·leccionar dies de color entre altres realitats

Colors i arbre per gROCDEFOC

Colors i arbres – Groccdefoc

Els paisatges s’endevinen entre colors que no se sap ben bé d’on surten, si de la col·lecció de dies o de la col·lecció de colors.

Col·lecciono dies i, com qui col·lecciona vestits, sabates, collarets, arracades, plomes d’ocell, pastilletes de menta, discos de vinil o  llibres perfumats… ja no sé què fer amb ells. Potser és que en tinc masses.

Col·lecciono dies i els arrossego ben lligats a l’antena del satèl·lit que m’acompanya.

Dies que s’amunteguen i es diferencien pels colors: dies de colors grisos, negres, de colors de rosa, de colors de maduixes fresques, de color verd ampolla amb missatges a dins… Dies de tots colors, no me’n falta cap.

Visc per col·leccionar dies. I en col·lecciono tants que ni tampoc sé on posar-los. En cada camí que recorro en faig servir bastants. La motxilla va plena de dies i els dies van plens de colors.

En els meus dies, la vida i els colors van plegats, de la mà; s’estimen, s’abrasen, es pessiguen, es fan nosa, es donen empentes, juguen a cuit i amagar, s’expliquen històries sense cap ni peus, els agrada omplir caixes i carpetes, els hi agrada adormir-se dins d’un llibre, solen prendre formes estrambòtiques, caminen a l’inrevés, viatgen sense necessitat de rodes ni d’ales;  els seus ulls es transformen en llums circulars… com si els colors dels castells de foc formessin part de cada nit de cada dia.  Dies de color, dies d’art.

Dies obscurs, colors apagats. Mig món viu a les fosques, mig món enlluernat.

No us penseu que m’he begut l’enteniment, encara sé en quin món me les he de veure, sobreviure, suportar. Però no puc plorar mentre em quedin dies de color, dies d’art, però de vegades costa molt no plorar, com quan ens assabentem d’altres “realitats” tan diferents a les nostres.

Sí, existeixen els dies obscurs acompanyats de plors, de crits, de laments, de tristesa que es vessa per la llibreta, que es vessa per la taula, que es vessa per la casa, que es vessa per la muntanya, tanta tristesa que es vessa per la terra tota… La vida és magnífica i ens la solem (o ens la solen) espifiar.

Desperto del meu somni només per una estona, en quan llegeixo “realitats” tan allunyades de la meva, i aleshores sembla que les meves dèries encara siguin més absurdes, més incoherent ; és quan sento que els meus peus no semblen tocar en terra, a la meva esquena l’hi creixen ales d’aligot, el meu narius olora altres terres, les meves orelles de cavall escolten altres sons i les meves mans es troben lligades amb cordes molt resistents que, als pobres esperits com el meu, ens fan sentir la impotència i ens revé el gran dubte de si fem bé en creure que algun dia tot canviarà.

-Canviarà aquest estil d’humanitat embogida? -Algun dia canviarà?     Una de tantes realitats que m’han fet sentir de nou la tristesa: Ànimes tristes de Shaudin Melgar-Foraster.