Intento escriure enmig d’un instant de tarda

Dones-Músics-Grocdefoc

Dones Músics, dibuix de Grocdefoc

En un instant he vist com l’agost passa; les estades al carrer s’allargassen i a mitja llum anem a festes d’aniversari; grups d’amics es reuneixen i ens adonem que, amb el pas dels anys, cada vegada n’hi ha menys d’amics, perquè ens anem fent grans, alguns ja no es poden moure i d’altres ja no hi són, i enmig d’aquest ambient intento escriure i aportar un granet de sorra a la platja infinita de l’univers.

Mentre escolto a Yann Tiersen i m’omplo de música i del blau seré d’aquesta tarda i de records que no fan per aquesta història, intento captar el resplendor que m’embolcalla, malgrat les taques negres que s’emmirallen unes amb les altres fins a esdevenir tot plegat un llençol de seda negra.

En moments com aquests voldria saber tocar el piano… imaginar-me que els meus dits són com les ales d’ocell que una amb l’altra aconsegueixen sumar espai cap a la llunyania… i saber frenar en un punt concret del conte, intentar veure dracs de quatre caps com arriben fins a dalt dels cims, mentre jo danso com una ploma escapada del cos calent o saltironejant com un gat empaitant una papallona… mentre la fosca i la claror dansen d’igual manera fins a esdevenir un esclat de llum en un instant de tarda.

Sentir-me piano i violí i música d’estiu; sentir-me nota que sona amb harmonia amb l’univers; però també sentir que sóc el so del paper que s’arruga al mateix temps que sóc el mateix bastonet que pica i repica damunt d’un objecte metàl·lic…;  i ser llum de farola, ser llum que s’escapa de la fosca, ser núvol i llamp, i tro i pluja que arriba fina… i estar contenta, molt contenta perquè no tot és fosc i llòbrec, perquè també existeixen els colors que tot ho pinten de la millor manera possible… i perquè vaig trobant músiques que continua omplint-me els dies, les tardes i les nits.

Continuo relacionant els músics que m’agraden, avui és Yann Tiersen.   El vaig descobrir a la pel·lícula:  “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain” 

 

 

Un regne a les fosques

Pluja de colors

Pluja de colors – Grocdefoc

Es fa fosc i aquest cap de setmana ha estat fosc. Fosc no per manca de llum ni del sol, sinó fosc perquè els ànims han baixat tant d’intensitat que al final se m’ha fet tot, tot, fosc.

Però en fi, demà serà dilluns i tornarà a sortir el sol. Hi ha dies en què per més que saps que tens idees que bullen i que volen sortir, no acabes de trobar la clau, la formula, la manera, o no es dóna la màgia necessària o la sort que també ens ha d’acompanyar per a fer un bon pastís avui no ens ha vingut a visitar;  i encara que hi posis tots els sentits, o hi posis tota la voluntat i les ganes… res, que no hi ha res a fer.

He intentat dibuixar però el meu cap em deia que havia de llegir, m’he posat a llegir però no em concentrava perquè pensava que volia dibuixar… o potser era que el que desitjava era pintar? Cap a pintar que me n’he anat i quan ja tenia les pintures i els pinzells preparats els he guardat perquè aleshores he vist una posta de sol que volia ser fotografiada, i he sortit amb la càmera per enxampar els últims raigs de sol… però abans d’arribar al turó des d’on faig les fotografies, m’han vingut idees per a un relat que se m’han presentat al davant tan clares com una clara d’ou ben separada del rovell i he tornat a casa tot corrent i corrents he arribat a l’ordinador per poder escriure el que tenia tan clar…

I el que he escrit… Òndia!, és aquest escrit sobre la foscúria d’un dia determinat entre els meus dies d’art… que ha estat un dia fosc com ja deia al principi.

De tant en tant la foscúria s’instal·la i ja pots fer, ja… que la fosca esdevé l’estat que regna en un regne a les fosques.