Relats conjunts – L’escriba

Col·laboració amb RelatsConsults

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia “Vida i miracles de nostra senyora”, 1456

Si en Jean Miélot pogués ressuscitar i formar part de la nostra societat, potser s’adonaria que el que més li agrada és convertir-se en un hikikomori... passar-se els dies davant l’ordinador i deixar de relacionar-se, per continuar d’alguna manera tal com feia en el passat…

O, qui sap si, un cop renascut després de 500 anys, potser seria un viatger empedreït, un dandi, un artista de Hollywood, un extraordinari atleta, un relacions públiques…

La meva col·laboració a Relats Conjunts

Pedres d’aigua

Pedres d'aigua per Grocdefoc

Pedres d’aigua – Grocdefoc

 

Els camins de les migracions

Un nou dia d’entre els meus dies d’art, és aquell com el que, per exemple, el començo amb una frase al cervell -la d’avui: “Pedres d’aigua”-. Una frase que em fa asseure davant l’ordinador per intentar posar ordre als pensaments que van sorgint.

 Pensant en les pedres i en l’aigua, començo a escriure acompanyada de la música rítmica i les cançons tranquil·les, com per exemple les de The Lost Brothers, com si em donessin pas a un paisatge per descobrir, un paisatge aliè, allunyat dels meus paratges, del meu país, donant pas a unes altres terres que intueixo des de fa anys, encara que no les hagi trepitjat mai i tot hi així saber des de fa temps que hi són, molt properes, com si diguéssim al tombar la cantonada. Només cal fer una o dues passes per arribar a obrir portes i finestres, que entrin les boires, els vents, les pluges i per on poder sortir damunt del primer núvol que traspassi la casa. Sortir perquè la pluja em mulli el cervell i les  parpelles, pujar en el primer núvol o en el primer vehicle que tingui ales i recórrer la distància una i altra vegada fent un cercle complet al planeta.

Un cop dins del paisatge… sentir sota dels peus milions d’anys que encara lluiten per encaixar en el nostre present efímer i a punt de formar part d’un futur que els continuarà amagant durant molts milions d’anys més. Molta més història damunt la història. Pedres damunt les pedres. Pols barrejant-se en la pols. Deserts que s’expandeixen i avancen. I els humans, molts humans, que encara caminen sense saber on van.

Personatges damunt les pedres d’aigua

El meu conflicte: A l’hora d’escriure saber quins personatges faig sortir en aquestes històries de pedres mullades. Pedres molles per rius que baixen mig secs. No plou. Fa dies que no plou. I els personatges es van desdibuixant enmig d’un paisatge humit.

Els presento, igual que presento els paisatges, intueixo rostres i cossos (rostres afamats i cossos maldestres), intueixo mans i peus (mans que escanyen i peus que potegen), intueixo orelles, mandíbules, ulls i nassos… (orelles amb antenes potents, mandíbules barrades, ulls sanguinolents i nassos esverats)… tots d’edats diverses, d’infants, joves i grans. I els d’un vell retorçat (que no reconec), amb l’índex de la mà senyalant un punt a la llunyania, un lloc on encara no sé on és.

Res no està descobert, i si ho està, cal descobrir-ho de nou, i a cada volta de vida  tornar-hi. No cal perdre el temps preguntant-nos el que no té resposta.

Avançar pel desert fins tornar-nos pols, o avançar per un jardí fins a tornar-nos flor o mala herba. El personatge que sent els seus panxells adolorits per una fiblada, sent el cansament de migracions que encara caminen. Per això no li puc trobar nom ni rostre concret ni història personal als meus personatges. Hi ha massa gent fora del seu lloc, massa pedres d’aigua rebotant en la llunyania i en el meu cervell.

 

Un regne a les fosques

Pluja de colors

Pluja de colors – Grocdefoc

Es fa fosc i aquest cap de setmana ha estat fosc. Fosc no per manca de llum ni del sol, sinó fosc perquè els ànims han baixat tant d’intensitat que al final se m’ha fet tot, tot, fosc.

Però en fi, demà serà dilluns i tornarà a sortir el sol. Hi ha dies en què per més que saps que tens idees que bullen i que volen sortir, no acabes de trobar la clau, la formula, la manera, o no es dóna la màgia necessària o la sort que també ens ha d’acompanyar per a fer un bon pastís avui no ens ha vingut a visitar;  i encara que hi posis tots els sentits, o hi posis tota la voluntat i les ganes… res, que no hi ha res a fer.

He intentat dibuixar però el meu cap em deia que havia de llegir, m’he posat a llegir però no em concentrava perquè pensava que volia dibuixar… o potser era que el que desitjava era pintar? Cap a pintar que me n’he anat i quan ja tenia les pintures i els pinzells preparats els he guardat perquè aleshores he vist una posta de sol que volia ser fotografiada, i he sortit amb la càmera per enxampar els últims raigs de sol… però abans d’arribar al turó des d’on faig les fotografies, m’han vingut idees per a un relat que se m’han presentat al davant tan clares com una clara d’ou ben separada del rovell i he tornat a casa tot corrent i corrents he arribat a l’ordinador per poder escriure el que tenia tan clar…

I el que he escrit… Òndia!, és aquest escrit sobre la foscúria d’un dia determinat entre els meus dies d’art… que ha estat un dia fosc com ja deia al principi.

De tant en tant la foscúria s’instal·la i ja pots fer, ja… que la fosca esdevé l’estat que regna en un regne a les fosques.