Retorn d’un drac

 

Drac tinta xina

Aquest drac forma part del Llibre dels Dracs de M. Pilar Martínez Herrero

De vegades els meus dracs m’abandonen durant dies, mesos, períodes llargs. Fins que, de nou, quan menys m’ho espero, retornen. Aquesta vegada de segur que ha estat per la influència de la Diada de Catalunya.

Sant Jordi no pot avançar sense el drac i el drac no pot anar sol.

La irresistible atracció per la inexistència

Unicorn blau per Grocdefoc

Unicorn blau per Grocdefoc

Alguns dels meus dies d’art els dedico a llegir sobre mitologia i simbologia… i, quan en algun moment em distrec enmig d’aquestes lectures, no puc evitar preguntar-me d’on en deu venir aquest afany d’aprofundir en tot allò que d’entrada ja sé que no existeix, o, si més no, que ja ha deixat d’existir per a una gran majoria dels homes dels temps actuals… (o a mi m’ho sembla enmig de la desolació que intueixo enmig d’una societat molt més obsessionada per viure “el moment present” i aficionada sobretot a les noves tecnologies, que no pas per tot allò que ja existia abans de la tecnologia). En fi, no em vull embrancar en filosofies que no em portaran enlloc i tampoc voldria enganyar als meus possibles i esporàdics lectors. Només vull dir que la mitologia exerceix una atracció potent que satisfà el meu anhel de meravella.

Trobar meravelles enmig de la desolació és un estímul personal que em condueix per camins paral·lels, als camins que he de caminar junt amb els altres.

Trobar blogs d’altres persones (*) que conreen aquests mateixos o semblants camins paral·lels em fa mirar de nou les estrelles i entremig d’elles, tornar a poder veure cavalls alats, dracs de quatre caps o unicorns meravellosos. I creure… creure que tots els camins conversegen en algun punt de l’infinit.

(*) Em refereixo al blog d’Olga Cabrinety = Totum Revolutum… És tot un descobriment sobre art i amb referències diverses sobre els meus estimats unicorns.

Un dia tímid d’inesperada música

Drac de colors

Drac de colors – Grocdefoc

S’acosta Sant Jordi i jo anava pensant en els dracs que tinc guardats i mig adormits dins les carpetes… quan una música inesperada (del vídeo que podeu escoltar al final de l’escrit) ha estat una troballa magnífica. Tot escoltant-lo he anat escrivint:

La timidesa del dia em parla de llocs perduts i allunyats de tot record. Llocs solitaris que han desaparegut de tots els mapes i de totes les històries. Queden les llegendes que diuen que un dia… o els contes que expliquen un curt però intens ara, aquí i ja s’ha acabat.

La timidesa del dia té ressons de meravella: de música de flautes, de címbals, de llaüts, de violes… de pintura antiga i de pintura fresca.

I com si em preparés per a la festa…

Que surtin els Dracs! Que tornin les bèsties! Que s’empassin les princeses perquè els pobles no passin fam i perquè els homes bons no passin penes…

I tot ho recordo sense recordar-ho a ritme d’una cornamusa o d’un rebell o d’una arpa o d’una flauta dolça o travessera. .. mentre la timidesa del dia m’acull i m’allibera i penso en el músic que s’inspirà en Caravaggio i en tantes altres idees.