Un dia tímid d’inesperada música

Drac de colors

Drac de colors – Grocdefoc

S’acosta Sant Jordi i jo anava pensant en els dracs que tinc guardats i mig adormits dins les carpetes… quan una música inesperada (del vídeo que podeu escoltar al final de l’escrit) ha estat una troballa magnífica. Tot escoltant-lo he anat escrivint:

La timidesa del dia em parla de llocs perduts i allunyats de tot record. Llocs solitaris que han desaparegut de tots els mapes i de totes les històries. Queden les llegendes que diuen que un dia… o els contes que expliquen un curt però intens ara, aquí i ja s’ha acabat.

La timidesa del dia té ressons de meravella: de música de flautes, de címbals, de llaüts, de violes… de pintura antiga i de pintura fresca.

I com si em preparés per a la festa…

Que surtin els Dracs! Que tornin les bèsties! Que s’empassin les princeses perquè els pobles no passin fam i perquè els homes bons no passin penes…

I tot ho recordo sense recordar-ho a ritme d’una cornamusa o d’un rebell o d’una arpa o d’una flauta dolça o travessera. .. mentre la timidesa del dia m’acull i m’allibera i penso en el músic que s’inspirà en Caravaggio i en tantes altres idees.

 

 

Vent de records de llibres il·lustrats en blanc i negre

És agost i és dijous i ara que ja s’ha acabat la xafogor del dia que ha passat mig ennuvolat i mig assolellat, per la finestra entra un vent reconfortant. D’aquí poca estona començarà el capvespre -l’hora que dóna pas a un estat de meravella- i aquest corrent d’aire tan agradable em fa reviure records.

Un ventet tímid, invisible, fa que els records revisquin sense haver de demanar permís. Els deixo entrar, que passegin per l’estança, que mandregin damunt dels coixins del sofà, que em facin companyia fins que jo tingui ben escrit i acabat aquest article i els pugui abraçar.

Llibres antics amb il·lustracions en blanc i negre per acolorir i inventar-me històries

 

Quan era petita em passava moltes estones acolorint els contes que, en aquells temps, molts d’aquells llibres venien únicament il•lustrats en blanc i negre. A mesura que pintava els personatges, els paisatges… jo no llegia les seves històries sinó que m’anava inventant els contes mentre anava observant els seus dibuixos.

Com en aquesta fotografia que podeu veure d’un llibre de 1935 “Terra i Ànima”, les il•lustracions del qual són en blanc i negre. Jo em vaig entestar en posar color en totes les seves pàgines…

Llibre de 1935 Terra i Ànima

“Terra i Ànima” llibre de 1935

Des de fa anys, els nens tenen quaderns de dibuixos per pintar… Jo no recordo d’haver-ne tingut. En canvi, a casa de l’àvia teníem una bona llibreria, tota per a mi i per acolorir. El que tampoc recordo -i és estrany- és que m’haguessin cridat l’atenció, o que m’haguessin dit que allò de pintar els llibres no es podia fer!

Del fet d’inventar-me les històries, ja fa temps que me’n vaig adonar. Quan ja de grans hem parlat de contes, les històries veritables a les quals es refereixen aquests contes no corresponien a les que jo creia que explicaven aquells mateixos contes, i aleshores jo em preguntava: “Qui m’hauria explicat els contes tan malament?”. El cert és que no me’ls havia explicat ningú, perquè segur que vaig ser jo mateixa la que m’havia inventat les històries ajudada per les il•lustracions en blanc i negre que jo anava acolorint.

Sobre els llibres d’aquella època

També recordo que hi havien llibres i contes dels meus avis i pares amb unes il•lustracions precioses… He intentat trobar algun d’aquells contes… però he preferit descobrir alguna weblog que mostri i expliqui molt més del que jo puc escriure sobre els llibres d’aquella època, i he trobat aquest lloc molt interessant:

Librorum piscolabis.cat – “Contes catalans il•lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis” es poden veure llibres il•lustrats molt semblants als que a mi tan m’agradava d’acolorir quan era petita. Aquest article d’en Galderich aporta molta informació i crec que val la pena saber-la.