Els colors del dia

Els colors del dia pintura acrílica Grocdefoc

Detall-Pintura Acrílica: Els colors del Dia -Grocdefoc

Els colors del dia  (Metges Sense Fronteres)

Mentre m’adono dels colors del dia com van canviant amb la llum i amb el pas de les hores… friso per continuar trobant estones d’art enmig dels meus dies que bé podria dir que no són dies d’art, sinó que a aquesta mena de dies els classifico entre aquells que són barreges estranyes per les temàtiques que des de primera hora del matí fins que me’n vaig a dormir, han anat apareixent i he hagut d’assumir, pensar, reflexionar i prendre decisions o prendre partit. Al final del dia, em queda la sensació d’haver-me equivocat en algun dels punts; o d’haver errat en alguna de les direccions a les que m’he abocat tan apassionadament que inevitablement he provocat que la meva vida canviés de rumb, de destí i de colors. Els colors del dia han canviat.

Quan els colors del dia van dels cromàtics més espectaculars a la negror més intensa... em dic que són dies estranys perquè aquests han anat plens de fets reals que ens han arribat a colpir profundament i ens trobem tan lluny dels fets que, persones (idealistes ?) com jo, només ens els podem imaginar superficialment, no podem copsar la profunditat de la tragèdia, no podem acceptar de manera desapassionada tants desgavells generalitzats, tantes desgràcies humanes i concatenades o tantes injustícies dels més poderosos, tants malentesos… i, mentre van canviant els colors del dia, optem per ficar el cap sota l’ala i continuar dient que nosaltres som feliços amb les nostres dèries artístiques. Mai tan lluny de la veritat, ja que la realitat, si més no, ens guia de manera inconscient i conscient les nostres pròpies línies que anem dibuixant amb les nostres accions, amb les nostres petges per damunt d’avingudes irreals, infinites on hi anem deixant les nostres taques de colors… des dels més resplendents als més foscos.

Metges sense fronteres

Fins avui no he pogut parlar de la pena que sento des de fa uns dies: més desgràcies que es venen a sumar a la torre de babel dels greuges humans Per què contínuament han de patir i morir qui menys culpa en té?  

Al contrari, qui més fa per la vida, per la salut, per la pau… sempre se la carrega de ple. De manera fulminant els fan desaparèixer.

Qui no té en compte les vides humanes es queden tan tranquils… i si no si queden, així ho sembla.

La Gran Hipocresia continua ben palesa en un món en guerra, i mentre els humans no aprenguem a conviure amb altres escales de valors… qualsevol forma d’art -per més excel·lent que sigui-, per a mi està sotmesa a la negror dels temps.

Desconfio dels meus dies de color.

Intento escriure enmig d’un instant de tarda

Dones-Músics-Grocdefoc

Dones Músics, dibuix de Grocdefoc

En un instant he vist com l’agost passa; les estades al carrer s’allargassen i a mitja llum anem a festes d’aniversari; grups d’amics es reuneixen i ens adonem que, amb el pas dels anys, cada vegada n’hi ha menys d’amics, perquè ens anem fent grans, alguns ja no es poden moure i d’altres ja no hi són, i enmig d’aquest ambient intento escriure i aportar un granet de sorra a la platja infinita de l’univers.

Mentre escolto a Yann Tiersen i m’omplo de música i del blau seré d’aquesta tarda i de records que no fan per aquesta història, intento captar el resplendor que m’embolcalla, malgrat les taques negres que s’emmirallen unes amb les altres fins a esdevenir tot plegat un llençol de seda negra.

En moments com aquests voldria saber tocar el piano… imaginar-me que els meus dits són com les ales d’ocell que una amb l’altra aconsegueixen sumar espai cap a la llunyania… i saber frenar en un punt concret del conte, intentar veure dracs de quatre caps com arriben fins a dalt dels cims, mentre jo danso com una ploma escapada del cos calent o saltironejant com un gat empaitant una papallona… mentre la fosca i la claror dansen d’igual manera fins a esdevenir un esclat de llum en un instant de tarda.

Sentir-me piano i violí i música d’estiu; sentir-me nota que sona amb harmonia amb l’univers; però també sentir que sóc el so del paper que s’arruga al mateix temps que sóc el mateix bastonet que pica i repica damunt d’un objecte metàl·lic…;  i ser llum de farola, ser llum que s’escapa de la fosca, ser núvol i llamp, i tro i pluja que arriba fina… i estar contenta, molt contenta perquè no tot és fosc i llòbrec, perquè també existeixen els colors que tot ho pinten de la millor manera possible… i perquè vaig trobant músiques que continua omplint-me els dies, les tardes i les nits.

Continuo relacionant els músics que m’agraden, avui és Yann Tiersen.   El vaig descobrir a la pel·lícula:  “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain” 

 

 

Veritats, Mentides, Colors i Filosofia

Paisatge o drac?

Paisatge o drac? – Muntatge i fotografia d’en Grocdefoc

Motivada pel flaix poètic que vaig percebre, un dia vaig escriure:

Les veritats d’un moment
són les mentides del següent.

Darrere dels colors de la fotografia existeix un paisatge real. Darrere d’aquesta aparent cortina el paisatge s’ha difuminat, i si digués que el que hi ha al darrere és el llom d’un drac també ens ho podríem creure, donat que la veritat ha quedat disfressada de mentida.

Sempre m’ha agradat adonar-me de les infinites formes que existeixen en la mateixa forma, trobar-les reflectides en el dia a dia, en els objectes que fem servir i que de vegades serveixen avui per fer i a l’endemà per desfer; o en els humans que amaguen el seu veritable rostre, la seva veritable veu, les seves veritables capacitats distrets en altres fal·làcies… O en els astres que ens enganyen tan fàcilment… en la Natura que se’ns cruspeix mentre ens fa creure que nosaltres som els seus amos.

Tot escrivint he anat pensat en els texts filosòfics d’en Ramon Alcoberro i Pericay i de Friedrich Nietzsch que fa temps vaig llegir i que he enllaçat per si algú hi té interès.