Dies d’art amb panteres i ratolins

Pantera i notes musicals per Grocdefoc

Pantera  pintada amb Paint per Grocdefoc

He vist una pantera donant tombs per la plaça Andròmeda; he vist quatre notes musicals penjades d’un cable elèctric; he vist… que la pantera es volia cruspir un ratolí, que les notes bellugaven i començava una música freda; feia fred, el termòmetre marcava 4 graus sota zero i la plaça Andròmeda continuava donant tombs.

Sé que a partir d’ara, els meus dies estaran plens de panteres i de ratolins, de notes musicals, de freds i de calors estrafolaris, de dies que naixeran al migdia i de nits que començaran a les quatre de la matinada. Potser se’m cruspirà la pantera com si jo fos un ratolí mentre les notes musicals em faran de llit.

M’espera el caos que tenia dins d’una capsa, guardat, amagat per a millors temps. I Andròmeda serà el punt de partida, una plaça plena de panteres, de ratolins i de llibertat (*).

Parlar de llibertat se’m fa estrany quan penso que en aquests mateixos moments hi ha tanta humanitat aturada i arraconada; com si no tinguessin dret a viure, a lluitar per la seva supervivència, a somiar en dies millors i en terres millors, i tot vedat per tants interessos que se m’escapen a la meva comprensió humana. Sí, sóc humana, i potser per això encara veig panteres que recorren els meus espais i tants ratolins desesperants que es volen escapar… I jo, enmig de tot aquest enrenou començo una nova etapa… i és com si jo també tingués por de caure en una nova trampa… per més hores clarividents que m’esperen i places d’Andròmeda que continuïn donant tombs.

(*) Sóc a punt de jubilar-me i el que experimento és tan estrany que em fa veure panteres.

Si voleu saber sobre les panteres, això és el que diu la Wikipedia

Si voleu saber sobre els ratolins, això és el que ens explica la Wikipedia

Jardí caòtic ple de línies necessàries

Jardí caòtic ple de línies plàstiques

Jardí caòtic ple de colors, de línies i formes plàstiques

Al meu jardí hi falta gent, gent que tingui ganes de pencar, de netejar les voreres dels caminois de les males herbes, d’arreglar algunes branques que s’han passat de ratlla, de la ratlla que una perspectiva imaginària intenta que formi una composició harmònica entre la naturalesa i la idea que un pot arribar a tenir d’una perspectiva natural.

No cal podar, esporgar(1), en un jardí salvatge i deixat anar als quatre vents, a les pluges i a les sequeres. El jardí caòtic és un espai diàfan a vegades, ombrívol d’altres, però sempre ple de formes canviants.

El jardí de casa no em demana res, sóc jo la que de vegades me’l miro de reüll, com si en ell hi volgués trobar uns ulls que s’obrissin i una boca que em parlés; però la remor del seu particular llenguatge m’insinua que ja està bé tal com està, ple d’infinites formes naturals, ple d’animalons que s’hi troben com en un paradís, on ningú els hi canvia les autopistes cada dos per tres o fan caure ponts a caprici dels nouvinguts arquitectes… Fins i tot quan arranco les males herbes, em pregunto si aquestes no formaran part d’un tot necessari…

…com quan esborro una línia en un dels meus dibuixos perquè estic convençuda que fa mal d’ulls, o que trenca l’equilibri… i al final, després d’haver dibuixat una mica més, torno a dibuixar la mateixa línia, com si tornés a voler les males herbes perquè sense elles, la resta queda descompassada.

Cada dia que passa em costa més caminar pel meu jardí, però la naturalesa que m’acull, m’ofereix molt més que tot allò que diuen que ens ofereix. Des del punt de vista artístic hi trobo un lloc ple de tresors plàstics. Des del punt de vista del pensament, m’ofereix reflexions inimaginables.

(1) He trobat molt interessant l’article següent dels “Amics arbres – Arbres amics”: http://amicsarbres.blogspot.com/2005/12/lesporga-ben-feta.html

Del caos a l’ordre passant per la meravella

Caos, taranyina. Detall dibuix inta xina per MPilar Martinez Herrero -Grocdefoc

Caos. Detall dibuix tinta xina, per MPilar Martinez Herrero

Reflexions i altres qüestions

Processos creatius-1

La paraula Caos i el que el caos significa en els seus infinits conceptes, des de sempre m’ha atret. En aquest cas parteixo del concepte del Caos com a desordre, per tal d’intentar definir alguns processos creatius en els quals m’he vist immersa.

El caos quasi sempre m’enxampa en tots aquells processos creatius que començo; de vegades al principi, en altres al bell mig del procés, i en algunes al final. Al principi, és com si un munt d’idees haguessin entrat al país del caos. Donant tombs dins d’aquest espai mental, una idea es barreja amb una altra i així es va construint una teranyina que no triga massa de ser infranquejable. El bo d’aquesta teranyina és saber que no hi ha cap aranya que m’esperi per empassar-se’m, perquè….

Qui s’endinsa per aquest mons creatius acaba sent l’aranya productora de la teranyina i els seus fils finíssims representen les idees mesclades. 

Del Caos a l’Ordre passant per la meravella de descobrir el nostre desconegut

A poc a poc i com qui desenreda un cabdell, un a un els fils se separen i cadascun pren el seu camí ben separat dels de la resta. En pintura: aquí un blau, allà un groc, el fil de la línia recta, el negre fil de la rodona llampant… i Oh, sorpresa! de sobte es compren el que s’està creant.

En segons quin estil d’escriptura sol passar el mateix; una idea obra una porta i la narració continua: aquí un mot que fa esdevenir una situació inesperada, allà un personatge que ens en presenta un altre… i tot, tot formava part de cadascuna de les nostres idees barrejades que, de mica en mica, van trobant el seu ordre per esdevenir una història més o menys coherent, intel·ligible. La meravella se’ns presenta al davant, amb totes les combinacions possibles.

Les mateixes idees, de mica en mica, es van col·locant en ordre, com si fossin germanes i formessin una fila índia, una darrere l’altra per ordre de naixement; o com si tinguessin noms diferents i s’ordenessin per ordre alfabètic… El veritable sentit de les combinacions de les idees, al principi també se m’escapa, fins que acabo entenent el seu propi destí dins del meu procés creatiu. 

Quan les idees es van ordenant i aclarint, l’ordre es va fent més necessari i el procés creatiu passa a un altre nivell. 

Així és com ho experimento en certs moments i en determinats processos; en aquells en particular en els quals m’enfronto a la pantalla, al full de paper o a la tela en blanc i començo a jugar al joc de descobrir el que amaga el meu propi desconegut.

Ja ho he dit al principi, del Caos a l’Ordre passant per la Meravella del propi descobriment.

Un conte que és una meravella

Parlant de meravelles... aquesta paraula m’ha portat a pensar en un del contes que, tant per la literatura de la història publicada en quasi totes els idiomes, com per la infinitud d’il·lustracions que genera, val la pena tenir en compte i recordar-lo de tant en tant. Podeu entrar en un blog prou representatiu del que estic dient: Alicies.wordpress.com ple d’il·lustracions i altres informacions.

Jo, us ho confesso, d’ençà que he començat a publicar les meves dèries en aquests Dies d’Art, em fa l’efecte que és com si hagués entrat en la llodriguera del conill d’Alicia, pel qual he començat a baixar i no sé encara on em durà.