L’efímer de tot plegat

Ésser d'heure

Ésser d’heure per Grocdefoc

El temps de descans em permet filosofar sobre l’efímer de tot plegat. M’he passat ben bé tres hores al jardí. Vacances estiuenques enmig d’octubre! Aquest temps d’estiu me’l prenc com un regal en comptes de pensar que la naturalesa segueix el seu curs vers les estrelles… i qui sap si no falta gaire (o anys llum si ho sabéssim dir a una altra escala) per tornar-nos de nou com uns altres atlants i desaparèixer per sempre. D’una manera o altra desapareixerem algun dia.

La neteja del jardí em dóna molt a pensar… És tan efímera la vida de segons quines plantes, flors, animalons, insectes… que si comparem la seva vida amb la nostra, la nostra sembla tan llarga… i si la nostra la comparem amb la dels arbres… (depèn de quins arbres, és clar, i si voleu saber més, entreu en aquest article dels Arbres Amics i tindreu més saviesa vegetal i d’arbrats en general).

Efímera és la vida del paper, com el paper en els qual plasmo els meus dibuixos que avui em semblen perfectes i a l’endemà, amb la meva mania per una perfecció malaltissa, quasi sempre acabo pensant que no vaig bé. Que el temps que tenim és el perfecte, que està en harmonia amb cadascuna i en la totalitat de les espirals de l’existència… i que no cal buscar-hi els tres peus al gat, o la perfecció total de la idea ni entendre el sentit de la immortalitat.

L’art és efímer… i no em refereixo només a aquell que s’anomena Art Efímer, sinó a tot l’art en general, perquè l’art i l’expressió humana està en constant evolució, com l’univers que encara s’expandeix i deixa enrere civilitzacions, paradisos, humanitats, jardins i arbres mil•lenaris… tot i que ens sembla que hi ha temes eterns i artistes immortals… d’aquí un temps més o menys llarg o curt (en l’escala que ho vulgueu dir) potser només quedaran aquests blogs navegant per l’espai que donin testimoni de la nostra estranya existència que, tot i ser efímers teníem la voluntat de perdurar.

Fotografies que cauen gota a gota, com la pluja

Pescador i atlant

Els últims atlants – Fotografia de Josep Martínez i Soler – Vilanova i la Geltrú

En aquests Dies d’Art, en l’apartat de Fotografia, vull anar mostrant imatges que, com una pluja suau, vagin caient de mica en mica; ara una fotografia com una gota que regalima pel vidre brut; ara una altra fotografia que com gota rodola escorça avall; ara altres fotografies que com gotes que s’acumulen en la vorera i el bassal es va omplint fins que passa un cotxe i esquitxa als badocs que miren com cauen les gotes de pluja sobre els seus caps al descobert, tal com potser les fotografies caiguin al seu damunt per obrir-los a llocs guardat dins la memòria.

Fotografies, una a una, que venint d’un temps llunyà acaben tornant a ser un present i, qui sap, si no seran semblants al futur que ja podem percebre amb els ulls dels records.