Pinzellades d’art, de país i d’esclavatge

Pinzellades

Pinzellades

El meu país i Murs que es tornen a aixecar

Pinzellades d’art s’amaguen en el més profund racó de la casa. Qui entra, hi troba parets folrades de formes informes. Pinzells barrejats amb les forquilles i culleres, Trossets de goma d’esborrar entremig de les llenties. Llibres que formen torres que aconsegueixen traspassar el sostre i la taulada i que pugen cap a un cel d’històries perdudes. Pinzellades que donen pas a llistes i llistes de colors extraordinaris anotats en els replans de l’escala. I l’olor que fa aquesta casa és la de mescles inversemblants que les provoquen els diluents diversos entre els quals destaquen l’aroma d’aiguarràs, l’alcohol i el betum de Judea. Pinzellades amb tinta de sèpia apunt de formar rius negres en un paisatge inventat.

Pinzellades de realitat: el meu país. Sóc irrealitat mentre visc la realitat i penso que quan un país ha perdut quasi tot allò que li dóna color-forma-so-moviment, o sigui, la seva identitat, perquè aquesta ha anat quedat tan diluïda com una mica de tinta xina abocada a un bol ple d’aigua, i sense saber ben bé com, el mateix país torna a trobar la manera de renéixer. Les masses grises es revelen i tornen a brillar amb els colors de la paleta com la d’algun gran artista de la vitalitat. I aquí m’aturo per a deixar pas a una caravana de formigues. Arriba l’hivern i tornen als seus caus.

Sí, esperava un revulsiu, alguna cosa que em fes reaccionar i tornar a posar en marxa els meus mecanismes interns. Sóc ninot espatllat de tant en tant, com tothom. I em cal un raig de sol, una bufada d’un núvol ple de vent, o que un drap de la pols m’espolsi de dalt a baix. Algú, potser, que m’agafi per les espatlles i em sacsegi fins a fer-me obrir els ulls. Desperta’t i escriu els teus somnis, que no deixen de ser les teves realitats!.

Pinzellades de somnis es van teixint de manera dispersa, ara la línea vermella puja fins dalt del turó, ara la línea verda baixa fins a tocar la mar, la platja és una taca color mantega, ara els núvols són de plastilina, ara un superheroi arriba amb una barca sense rems i es troba amb una colla de banyistes que no li fan ni cas. Els superherois estan a la reraguarda d’un imaginari de còmic que navega per xarxes desiguals. I jo, entestada en arribar a bon port em perdo entre els països de meravelles per descobrir, mentre la música sona que sonaràs per altaveus muts i espatllats.

Pinzellades d’esclavatge: Murs que es tornen a aixecar. Som diamants amb multituds de cares, i cada cara té el seu propi horitzó. El meu és de color blau amb taques blanques. I el color del sol a l’altra banda defineix un cel ratllat i en cada ratlla una nota de supervivència. Sempre he cregut que l’ésser humà ha de ser lliure. Voldria escriure un conte de Nadal però només veig que mentre uns murs cauen, se n’aixequen d’altres però, el pitjor del cas, és que són els mateixos murs que havien caigut i que ens pensàvem que ja mai més no es tornarien a aixecar, a repetir-se aquestes absurdes vergonyes humanes.

 

 

Acerca de Grocdefoc

Estudis i experiències en Arts Plàstiques i Literàries
Enlace para bookmark : Enlace permanente.

M'agradaria saber què opines