Dracs humans Humans dracs

Ficció de dracs (2)

Humans amb ombres de dracs

Dracs humans-Humans dracs Dibuix tinta xina per Grocdefoc

Durant els dies d’art dedicats als dracs, de tant en tant creia veure dracs humans i em sentia entre humans dracs, la qual cosa em representava el fet més misteriós que vaig viure durant aquella època.

De vegades -i dins la confusió generada per la meva afició a la fantasia, per a mi els dracs personificaven el nucli més desmesurat i caòtic de tota mena de naturalesa viva.

En el meu anterior Drac Verd, acabava dient que els dracs des de sempre m’han tingut ben enxampada i que, de tant en tant, me’ls represento com si nosaltres mateixos fóssim grans dracs (o petits dracs al servei dels grans) i que d’igual manera traiem fum i foc per boques i queixals i que, a l’igual que els dracs, també ens comportem com veritables bèsties ferotges que s’ataquen i s’aniquilen les unes a les altres. És una manera com tantes de veure-ho, de sentir-ho i d’expressar-ho.

Dels meus dies d’art entre els dracs, us puc explicar que entre mig de la tinta xina i la pintura acrílica, d’igual manera que anaven apareixent els colors també anaven apareixen éssers de simbologies ancestrals. Jo els percebia com animals temibles que em confonien i creia que tots aquells dracs que m’inventava eren bèsties reals que havien sobreviscut a un imaginari mig oblidat.

El que vull dir és que, tot anant dibuixant dracs, era com si intentés expressar la part més perversa de l’ésser humà. Em semblava que els humans se saludaven i es donaven les mans en senyal d’educació i respecte, conversaven, reien, compartien i, alhora, també m’adonava de les grans capacitats socials que entre tots haurien de fer possible una humanitat molt més avançada, la qual cosa no succeïa (a mi m’ho semblava).

Aleshores pensava que tot plegat era d’una hipocresia tan terrible que em permetia veure -i no les refusava pas- com les ombres projectades per aquestes persones no eren d’éssers humans, sinó que les seves ombres perfectament visibles eren de dracs d’ulls guspirejants i de formes diabòliques.

Jo volia pintar dracs blaus però només em sortien ombres obscures, negres.

Mentre acabava aquest segon article, he rebut l’últim post publicat de Shaudin Melgar-Foraster, “Els meus dracs”, i en el qual parla dels seus dracs i explica que encara no hi ha hagut ningú que li hagi fet un comentari sobre els dracs que surten en les seves novel•les, i que, per cert, són molt originals i tal com diu ella, només tenen una banya.

Jo he llegit sobre dracs que multipliquen els seus caps, caps de dracs amb 7 o més banyes, caps de drac sense banyes… en fi, n’hi ha per donar i per vendre i al gust de tothom (la mitologia, la simbologia, l’art, la literatura en van plens de referències molt interessants).
I encara que no ens ho vulguem creure, els dracs des de sempre han conviscut amb nosaltres (encara que només sigui en el pla de la nostra fantasia)

És curiós, crec que jo sempre he dibuixat els meus dracs amb dues banyes, o amb moltes punxes que semblen banyes. No me’ls he imaginat mai que fossin parents d’alguna manera dels unicorns… Ves a saber el que l’imaginari pot donar de si!

En el meu proper post parlaré sobre els dracs vermells i aniran apareixien més dracs d’en Grocdefoc.

Acerca de Grocdefoc

Estudis i experiències en Arts Plàstiques i Literàries
Enlace para bookmark : Enlace permanente.

Un comentario

  1. Caram, M. Pilar, quina coincidència!!! I m’ha encantat el teu post. Per cert, els meus dracs també són bèsties ferotges que personifiquen el més caòtic i desmesurat de la naturalesa viva. I tampoc me’ls puc imaginar de color blau.
    Gràcies per comentar-hi el meu escrit! Una abraçada!

M'agradaria saber què opines