Dies d’art, moments perfectes

Detall dibuix tinta xina arbre i noia tardor

“Tardor” Detall. Tinta xina, per M.Pilar Martínez Herrero

Anomeno dies d’art aquells dies en els quals trobo la manera d’anar a la cerca dels moments perfectes o, simplement, l’art i la bellesa (el que jo sento com art i bellesa) es posen al meu davant sense jo esperar-m’ho.

Hi ha dies en què, en principi, sembla que no passin gaires coses que les puguem relacionar amb els sentiments d’art o sensacions de bellesa. Ens dediquem a les nostres responsabilitats inevitables, ineludibles, tot sabent que, en el fons, aquestes mateixes responsabilitats ens van separant del que ens fa sentir millor i ens fan perdre pràctica per a poder dominar molt més les capacitats que amb el pas del temps hem anat desenvolupant i amb les quals ens sentim més lliures, ens sentim com a peixos a l’aigua quan les podem realitzar, quan ens podem expressar.

Hi ha dies, doncs, en què en principi em sembla que no tinc res a dir malgrat la quantitat de fets i sensacions que es succeeixen al cap del dia i al meu entorn. Però avui, un dia de pluges que en altres indrets han fet destrosses, jo he sigut testimoni d’una gran bellesa. Els paisatges anaven plens de brillantors, de netedat, de llums que s’emmirallaven i es realimentaven.

Amb una total absència de vent, les fulles seques d’uns plataners anaven caient des de dalt les branques fins al terra, i ho feien tan lentament que es podien percebre els moviments de dansa lliure de cada fulla. Ha estat un d’aquells moments que no voldríem oblidar però que solem oblidar sense adonar-nos-en. Són moments que a vegades els anomenem màgics per manca de paraules que els puguin definir d’una manera més exacta.

Per uns instants, he cregut trobar-me ben bé al mig d’un paisatge o jardí japonès. Crec, però, que no cal pensar en paisatges tan llunyans ja que, al cap i a la fi, el que estava contemplant amb admiració -completament embadalida-, ho tenia al davant mateix i estava succeint en els carrers pels que acostumo a transitar. M’he aturat. He volgut gaudir dels moments perfectes.

-Qui diu que no existeix la perfecció?

Un dia de tardor explosiva de llums i colors és un interval de temps perfecte.

M’he volgut omplir de l’energia suau que m’alimentava els sentits, de la bellesa efímera que dansava al meu voltant, he estat conscient de la sensibilitat que per alguna raó de combinacions i en alguns moments que es tornen perfectes, arriba al seu zenit i aleshores provoca sensacions agradables. Aleshores…

Voldríem eternitzar el moment, l’hora, el dia, l’any concret, el nostre estat d’ànim… per romandre i perpetuar l’escena, la simfonia de l’instant que prové d’un art floral lliure i natural.

El pas de les estacions se’m mostra amb tot el seu poder de seducció, amb tota la seva força de naturalesa pura…

… és quan la sensibilitat es posa en marxa i la necessitat d’expressió es confabula amb la vitalitat del paisatge.

Sí, hi ha dies que no tinc gaire a dir… però quan la naturalesa em parla… torno a ser pluja que cau, fulles que volen, lluminositats que esclaten dins del meu cervell amb infinites i diminutes constel•lacions i em voldria tornar paraula, pinzell que ho reflectís o ésser format només per la música del vent. Hi ha dies en què només em limito a escriure, com avui.

Qui sap si no hauré caigut una vegada més en un joc d’equívocs, donat que solem equivocar-nos constantment amb això de les sensacions i interpretacions… Penso ara en un bon amic meu que diu que tot, tot, és una qüestió de sensibilitats.

Acerca de Grocdefoc

Estudis i experiències en Arts Plàstiques i Literàries
Enlace para bookmark : Enlace permanente.

4 comentarios

  1. Hay muchos momentos perfectos, este que nos cuentas es uno de ellos, sin duda.
    Ese momento en que pasas de lo cotidiano, lo que ves todo el tiempo y no atiendes, porque tu mente no te deja ver y sentir lo que estás mirando.
    Ese momento en que de das cuenta que estás rodeada de sensaciones y belleza, oculta por nuestros pensamientos siempre alborotados y saltando de un lado a otro.
    Gracias por compartir tu momento maravilloso!
    Un abrazo

    • Sí, Andrea, no sempre podem ser conscients del tot allò que estem vivint, però quan ho sentim, crec que val la pena delectar-nos una mica i extreure el que puguem d’ells. Una abraçada

  2. La belleza, suele salirnos al paso sin preámbulos y sin que la busquemos. Lo importante es que tengamos puestas las “gafas de creadores” y sepamos detectarla. Es hermoso que cuentes cómo lo has hecho tú. ¡Gracias por compartirlo!
    Un abrazo

    • Gracias Patricia. Quizás necesitaba un día de otoño limpio y brillante para que mis “gafas de miope” se limpiaran de tanta niebla y pudiera volver a ver claro… aunque fuera sólo en esos momentos mágicos. Un abrazo

M'agradaria saber què opines