Dies d’art amb Músiques i Músics

 

Un repàs per grups i músics que van apareixent en aquest blog:

1) French for Rabbits

2) Jordi Savall

3) Neil Young

Aquest tercer post amb música de fons, el començo a escriure amb la música d’una harmònica a la què se li van incorporant altres instruments (banjos, guitarres acústiques, piano…)

Escoltant “Heart Of Gold” de Neil Young…m’adono que potser em sento melancòlica d’altres temps, d’altres vents… d’altres mons.

Qui sap si els sons que ens acompanyen durant la nostra vida tenen molt a veure en el cóm ens anem fent, cóm ens anem formant com a personetes d’un planeta a mig civilitzar…

Mentre escolto a Neil Young, m’adono que fa més de 40 anys d’aquestes músiques però que encara sóc capaç d’emocionar-me quan escolto certes veus, certes músiques, certs estils… i , per art de màgia -la música és màgica i potser per això aporta tanta emoció a l’esperit humà-, em torno a trobar dins d’un cos jove, d’un cos que frisa per descobrir la vida que hi ha més enllà de les parets de casa, dels carrers que ens limiten un circuit diari i estudiantil o laboral, d’una població o ciutat que se’ns han fet petits, d’un país que ens esclafa o d’uns sistemes que ens ofeguen… i recordem les ganes que teníem d’aprendre a volar i d’aconseguir arribar als núvols que era com escapar-nos fent autoestop en el primer vehicle que creués el nostre poble mig perdut entre paisatges canviants… i alhora que intentàvem canviar la nostra petita ciutat per una altra urbs més cosmopolita i universal, també canviàvem nosaltres… o això és el que ens pensàvem.

A on hem anat a parar? M’adono que tot hi haver escapat en moltes ocasions, els sistemes opressors sempre han estat presents, sistemes alienadors que d’una manera o altra van dictant subliminalment conductes legalitzades per uns quants per a ser obeïdes per les majories. Castrador! I molts de nosaltres -que no hem deixat mai de ser qui érem-, hem anat tornant als llocs d’origen perquè en aquests llocs és on va vam albirar altres mons molt diferents a la realitat.

A quants de nosaltres ens hagués agradat poder haver caminat a soles, però formant part d’una comunitat de gent lliure… Mai, però, han estat ben estesos els conceptes de les llibertats personals per tots aquells que no entenen de llibertats.

I mentre la cançó de Neil Young s’acaba, així és com torno al meu cos feixuc, amb quaranta anys més al damunt…, amb molta experiència que he anat acumulant i que m’ha dut molt lluny d’on volia arribar… però amb l’esperit intacte i amb el sentiment de llibertat més potent que mai… tot i que encara em pregunto si la humanitat arribarà a ser algun dia lliure d’ella mateixa.

Acerca de Grocdefoc

Estudis i experiències en Arts Plàstiques i Literàries
Enlace para bookmark : Enlace permanente.

M'agradaria saber què opines