Dia sense color mentre els objectes parlen

Boires de Gener

Boires de Gener

Dia gris, més que gris, trist, humit, amb l’atmosfera emboirada i un silenci dens. Però avui, qui sap si avui malgrat ser un dia gris, sense color, humit i trist i emboirat… els meus dits es desplaçaran pel teclat amb la suficient fluïdesa d’un dia assolellat, alegre, amb visions internes clares i sentint l’esperit pur, net, com acabat d’estrenar, ja que només així puc dir el que sento i penso.

M’adono de la gran influència dels fenomens atmosfèrics que ens condicionen. De vegades sentim el que sentim perquè el cel és blau i sense cap núvol, o perquè el cel va ple de llamps, o perquè el cel i els astres ens obren a noves dimensions i aquestes, de retruc, les trobem dins nostre. Depenem potser una mica massa dels astres? Només són reflexions de bon matí.

Com si m’espolsés la son, la mandra, continuo mirant el cel. Ni una escletxa de blau. Ni un fil daurat entremig dels núvols. Cap ocell. El món s’ha aturat i jo no ho sabia.

Mentre el món es desperta (segur que no és el món sinó que sóc jo la que em desperto) un objecte qualsevol em parla. De tant en tant m’esborrono quan m’adono d’aquest fet irreal però que en mi s’ha tornat tan real com jo mateixa (si és que jo arribo a ser en realitat un ésser real i no sigui l’objecte el que dubti de la meva realitat).

Avui, un llibre abandonat damunt la tauleta (abandonat perquè fa quatre dies el vaig acabar de llegir i en comptes de guardar-lo a la llibreria l’he deixat entre altres papers i diaris de la setmana), ha començat a fer-me l’ullet… com si dins d’ells hi hagués algun pensament, alguna idea, alguna frase… el significat de la qual m’hagués passat per alt i que encara no hagués descobert.

Avui toca ordenar aquest racó d’estudi. Però abans, intentaré esbrinar perquè aquest llibre encara no vol ser guardat al seu espai per sempre més. Les prestatgeries dels llibres estan plenes a vesar i aquest llibre no sé on entaforar-lo. Un llibre més a la col•lecció de les històries que no eren la meva però en les que jo m’he sentit part interessada. En cada llibre intento trobar alguna idea cimera, la que transformi per uns instants la realitat d’on sóc (no és que no m’agradi la realitat que visc, però sí que cerco algun detall que s’afegeixi a la meva realitat com un anell que encaixi bé en qualsevol dels meus dits), per continuar la meva vida amb més convenciment que no pas el contrari.

Qui sap si el dia d’avui, un dia sense color, m’ha portat de nou a l’últim llibre que he llegit d‘Haruki Murakami “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge” i, deixant apart la història que explica Murakami en aquest llibre, jo em sento dins d’un dia sense color mentre continuo el meu propi pelegrinatge…

 

Acerca de Grocdefoc

Estudis i experiències en Arts Plàstiques i Literàries
Enlace para bookmark : Enlace permanente.

M'agradaria saber què opines