Observant Obres d’Art – El Jardí de les Delícies

 

Dibuix tinta xinesa- Detall Humanitat - M. Pilar Martínez

Humanitat – Detall – Dibuix tinta xina – M. Pilar Martínez

Hi ha qui per entendre el temps desmunta rellotges… o qui, caminant a les fosques, vol comprovar si és capaç de no ensopegar; n’hi ha d’altres que esperen un tren que no arriba mai i si els hi preguntes, diuen que no van enlloc… i jo, intento captar pensaments d’altres èpoques per entendre els d’avui, mitjançant l’observació de certes obres d’art.

En aquest cas, m’entretinc trossejant El Jardí de les Delícies, de Hieronymus Bosch, i mentre quadriculo les visions, sense pretendre trobar-hi explicacions a l’obra en sí mateixa, més que trobar-hi delícies, sí que hi trobo moltes metàfores. El Bosco continua reptant les ments racionals o caòtiques.

Els canvis continuats mundials d’aquests últims dies, d’aquests últims temps, no em deixen temps suficient per a entendre tot el que està passant. El món canvia…o es repeteix, i per això encara es poden trobar metàfores en obres molt antigues.

Per centrar-me de nou, jo retorno a unes arrels estranyes que avui em fan escriure:

Detall "El jardi de les Delicies" de Bosco

“La rata ho veu tot, ho sent tot, i no s’espanta de la bola vermella que cau del cel (sembla una cirera d’arboç picotejada per ocells famèlics). Mes… les converses a mitja veu fan que no deixi d’observar els cossos nus d’homes desesperats. Són com flors exposades al vent -pensa- (si és que les rates poden pensar).

I, mentre la rata mira, ocells de becs afilats mosseguen els lloms dels cavalls disfressats amb banyes de cérvols. És un carnaval de bèsties afamades i els porcs senglars s’esmolen els ullals disposats a alimentar la prole, mentre els burros belluguen les orelles intentant comprendre la comitiva.

Una parella sota dels pètals s’amaga de qualsevol mirada, fins i tot de l’autor que els ha protegit de la desfeta…, tot i que, si ho observem bé, s’endevina la jugada del destí, una vegada més -malgrat les delícies de la vida- tot és dibuixat contra una humanitat feble.”

Cal anar més lluny

Dibuix prenent una copa de Grocdefoc

Dibuix – “M. Pilar Martínez – Grocdefoc

Tot prenent una copa m’ho va confessar

Tot prenent una copa m’ho va confessar:

-Em cal anar més lluny. Més lluny del límit que m’he marcat.

-I quin és i a on és aquest límit? -em preguntà l’altra que també era jo-.

-No ho sé, sé que me n’he posat, de límits, però no sé quins ni sé on són.

-Aleshores, com pots saber des del punt en què pots anar encara més lluny?

-Ho descobriré algun dia… aviat, algun dia…

Posar-se límits

Posar-se límits. Potser volia parlar d’això quan, de manera inesperada, em va venir al cap el diàleg transcrit mentre dibuixava amb un bolígraf blau de punta fina els dos rostres seriosos. Però un cop escrit, no hi vaig estar d’acord. Jo mateixa em desdic, perquè en el fons penso que sempre cal anar més lluny en totes aquelles idees que ens vénen al cap, com si d’una reflexió ordenada es tractés, però… una reflexió pot ser ordenada, o més aviat ens deixem dur per la tira fònica lliure dels pensaments?  Mestres hi ha que ens ajuden a saber ordenar els nostres pensaments, els nostres desitjos per anar trobant els nostres camins, però en quant jo fico les banyes en un forat m’hi quedo atrapada durant una bona estona o durant una llarga temporada. Així és, tot prenent una copa ho vaig veure clar, o més espès que mai, ja que mai estic segura de si el que penso no m’estarà enganyant o no serà el que conté la copa la que em va ben ensarronar.

Posar-se límits o anar més lluny?

 

Per Sant Jordi surten els Dracs

 Drac lector per Sant Jordi

Dibuix fet amb tinta xinesa i acolorit amb el programa paint, per Grocdefoc.

Us desitjo una feliç diada de Sant Jordi i bona lectura!

He pensat que avui era un bon dia per treure de la meva carpeta de dracs (com si la carpeta fos una caverna prehistòrica), un dels dracs més lectors que tinc. Amb les ulleres posades està llegint el “Tractat de bones maneres per a dracs, panteres i ratolins”

A l’últim post deia que estava a punt de jubilar-me; doncs bé, ja m’he jubilat i  a més de veure panteres i ratolins, ja torno a veure dracs…

Jo ja fa dies que em vaig regalar un llibre i estic gaudint de la seva lectura: Marienbad eléctrico d’Enrique Vila-Matas. Un autor que cada vegada m’agrada més.