Una prova d’imaginació

Aquest escrit havia de ser una prova d’imaginació i la primera entrada a aquest blog orientat al dibuix, pintura, fotografia i narrativa, ja que pensava que no podia ser d’una altra manera. Havia de ser una prova d’imaginació per saber si posseeixo la suficient capacitat d’inventiva, així i ja d’entrada, per embolicar la troca on s’han entortolligat les meves expressions.

Pel que fa a la narrativa, fa temps que vaig caure en un oceà ple de noms i de possibles significats. Noms curts, però clars; noms que determinen de què va tot això de l’escriure. Però si els noms eren curts és perquè les meves històries solen ser breus.

També és breu el meu sospir que representa l’anhel ben definit de desitjar que qui passi per aquí, como un insecte amb ales, pugui apreciar les insinuacions de formes i colors, de línies i figures que es fan i es desfan. Però dubto fins i tot de que els qui passin per aquí siguin insectes, sinó que com a molt, seran éssers despistats que per uns moments hauran caigut en la trampa. Éssers atrapats davant les mostres d’imatges i de les meves paraules que, com pintades en una tela, comencen a dir alguna cosa als possibles observadors-lectors. Quina pretensió voler ser una aranya amb la teranyina ben preparada, però és així i la meva imaginació em porta a creure’m una aranya que va participant i avançant dins la gran xarxa!

Així començo a compartir l’immens espai que es va omplint d’imatges simbòliques i no tan simbòliques, de visions virtuals, de materials reals i, alhora, d’escrits on en la narrativa no podré evitar que s’hi barregin les realitats fantàstiques i les ficcions reals.

Tinc ganes de parlar dibuixant i de pintar parlant. El silenci aparent el deixo per a la fotografia: a aquells instants captats en l’infinit del temps. I tot m’ho prenc com una prova d’imaginació.

 

Drac Verd

Drac Verd

Drac Verd

La narrativa està servida quan la pintura em crida. És així com el Drac Verd apareix de sobte, com totes les feres que apareixen sense que te les esperis. Aquest drac ve de perfil, com si l’autor dels seus dies li estigués estudiant la cua, les banyes i l’ull ferotge.

Damunt d’una base de pintura acrílica de sols i llunes transparents, com gotetes d’aigua de colònia amb l’aparença de vidre brut després de ploure a bots i barrals, se m’acut que amb un pinzell ample i una bona sucada al pot de color verd Flist, flast!, bufetejo el full i ja tinc la insinuació del cos, les potes i la cua. El vermell ataronjat i el blau cobalt hi juguen el seu impacte.

Per últim, la ploma preparada amb tinta xina dona amb les línies negres formes més concretes a un drac de fantasia (o de no tanta fantasia encara que ho sembli…).

Aquest Drac Verd em serveix d’il•lustració a la Introducció del meu inacabat llibre Ficció de Dracs. D’aleshores ençà ha passa temps, però els dracs encara em distreuen i me’n fan adonar i comprendre de molt del que avui dia està passant al món, a cada univers, a cada ecosistema i en cada cor humà. I per què no donar els meus dracs a tots aquells que els puguin acceptar tal com jo els he acceptat i he gaudit pensant-los, interpretant-los, dibuixant-los, pintant-los?

“Ficció de Dracs. Introducció.

Durant tres o quatre anys em vaig trobar immersa en el món dels dracs. La meva imaginació els hi anava donant forma i la meva part conscient els hi va anar trobant sentit. Els meus dracs van sorgir després d’una llarga època d’interpretar i pintar éssers alats. Aleshores aquests dracs em semblaren la seva antítesi. En el fons, em sentia com una criatura que juga amb els mons interns i els somnis impossibles.

Els dracs projecten tanta simbologia i remeten a tanta mitologia, que no vaig poder-me resistir a la seva influència, i tot plegat fa que encara em pregunti què és el que realment intento expressar quan dibuixo i pinto dracs. M’agrada aquest article de la Mayte Duarte i que corrobora el que vull dir: L’arquetipus

Seran aquests monstres, els més recòndits, que,

com tota la resta de monstres,

intenten aparèixer una vegada i una altra,

per fer-se un lloc en les nostres vides?

A alguns d’ells els hi dibuixat ales que els enlairen per l’espai. A d’altres els obligo a arrossegar-se pel terra per tal que penetrin en les seves profunditats. N’hi ha que representen dracs aquàtics i, talment com si fossin peixos enormes, els veig com es desplacen entre els abismes.

Mentre els pinto, els percebo com éssers representatius dels tres elements dominats per forces alienes i terribles, i acabo creient que des de temps immemorials és així com els humans els hem percebut i per tant imaginat. Fins i tot els hem imitat i encara ens posem al seu servei, a les seves ordres.

(Continuaré en Drac Blau. Dracs-Humans-Dracs) Autor: Grocdefoc