Un dia tímid d’inesperada música

Drac de colors

Drac de colors – Grocdefoc

S’acosta Sant Jordi i jo anava pensant en els dracs que tinc guardats i mig adormits dins les carpetes… quan una música inesperada (del vídeo que podeu escoltar al final de l’escrit) ha estat una troballa magnífica. Tot escoltant-lo he anat escrivint:

La timidesa del dia em parla de llocs perduts i allunyats de tot record. Llocs solitaris que han desaparegut de tots els mapes i de totes les històries. Queden les llegendes que diuen que un dia… o els contes que expliquen un curt però intens ara, aquí i ja s’ha acabat.

La timidesa del dia té ressons de meravella: de música de flautes, de címbals, de llaüts, de violes… de pintura antiga i de pintura fresca.

I com si em preparés per a la festa…

Que surtin els Dracs! Que tornin les bèsties! Que s’empassin les princeses perquè els pobles no passin fam i perquè els homes bons no passin penes…

I tot ho recordo sense recordar-ho a ritme d’una cornamusa o d’un rebell o d’una arpa o d’una flauta dolça o travessera. .. mentre la timidesa del dia m’acull i m’allibera i penso en el músic que s’inspirà en Caravaggio i en tantes altres idees.

 

 

Dracs humans Humans dracs

Ficció de dracs (2)

Humans amb ombres de dracs

Dracs humans-Humans dracs Dibuix tinta xina per Grocdefoc

Durant els dies d’art dedicats als dracs, de tant en tant creia veure dracs humans i em sentia entre humans dracs, la qual cosa em representava el fet més misteriós que vaig viure durant aquella època.

De vegades -i dins la confusió generada per la meva afició a la fantasia, per a mi els dracs personificaven el nucli més desmesurat i caòtic de tota mena de naturalesa viva.

En el meu anterior Drac Verd, acabava dient que els dracs des de sempre m’han tingut ben enxampada i que, de tant en tant, me’ls represento com si nosaltres mateixos fóssim grans dracs (o petits dracs al servei dels grans) i que d’igual manera traiem fum i foc per boques i queixals i que, a l’igual que els dracs, també ens comportem com veritables bèsties ferotges que s’ataquen i s’aniquilen les unes a les altres. És una manera com tantes de veure-ho, de sentir-ho i d’expressar-ho.

Dels meus dies d’art entre els dracs, us puc explicar que entre mig de la tinta xina i la pintura acrílica, d’igual manera que anaven apareixent els colors també anaven apareixen éssers de simbologies ancestrals. Jo els percebia com animals temibles que em confonien i creia que tots aquells dracs que m’inventava eren bèsties reals que havien sobreviscut a un imaginari mig oblidat.

El que vull dir és que, tot anant dibuixant dracs, era com si intentés expressar la part més perversa de l’ésser humà. Em semblava que els humans se saludaven i es donaven les mans en senyal d’educació i respecte, conversaven, reien, compartien i, alhora, també m’adonava de les grans capacitats socials que entre tots haurien de fer possible una humanitat molt més avançada, la qual cosa no succeïa (a mi m’ho semblava).

Aleshores pensava que tot plegat era d’una hipocresia tan terrible que em permetia veure -i no les refusava pas- com les ombres projectades per aquestes persones no eren d’éssers humans, sinó que les seves ombres perfectament visibles eren de dracs d’ulls guspirejants i de formes diabòliques.

Jo volia pintar dracs blaus però només em sortien ombres obscures, negres.

Mentre acabava aquest segon article, he rebut l’últim post publicat de Shaudin Melgar-Foraster, “Els meus dracs”, i en el qual parla dels seus dracs i explica que encara no hi ha hagut ningú que li hagi fet un comentari sobre els dracs que surten en les seves novel•les, i que, per cert, són molt originals i tal com diu ella, només tenen una banya.

Jo he llegit sobre dracs que multipliquen els seus caps, caps de dracs amb 7 o més banyes, caps de drac sense banyes… en fi, n’hi ha per donar i per vendre i al gust de tothom (la mitologia, la simbologia, l’art, la literatura en van plens de referències molt interessants).
I encara que no ens ho vulguem creure, els dracs des de sempre han conviscut amb nosaltres (encara que només sigui en el pla de la nostra fantasia)

És curiós, crec que jo sempre he dibuixat els meus dracs amb dues banyes, o amb moltes punxes que semblen banyes. No me’ls he imaginat mai que fossin parents d’alguna manera dels unicorns… Ves a saber el que l’imaginari pot donar de si!

En el meu proper post parlaré sobre els dracs vermells i aniran apareixien més dracs d’en Grocdefoc.

Drac Verd

Drac Verd

Drac Verd

La narrativa està servida quan la pintura em crida. És així com el Drac Verd apareix de sobte, com totes les feres que apareixen sense que te les esperis. Aquest drac ve de perfil, com si l’autor dels seus dies li estigués estudiant la cua, les banyes i l’ull ferotge.

Damunt d’una base de pintura acrílica de sols i llunes transparents, com gotetes d’aigua de colònia amb l’aparença de vidre brut després de ploure a bots i barrals, se m’acut que amb un pinzell ample i una bona sucada al pot de color verd Flist, flast!, bufetejo el full i ja tinc la insinuació del cos, les potes i la cua. El vermell ataronjat i el blau cobalt hi juguen el seu impacte.

Per últim, la ploma preparada amb tinta xina dona amb les línies negres formes més concretes a un drac de fantasia (o de no tanta fantasia encara que ho sembli…).

Aquest Drac Verd em serveix d’il•lustració a la Introducció del meu inacabat llibre Ficció de Dracs. D’aleshores ençà ha passa temps, però els dracs encara em distreuen i me’n fan adonar i comprendre de molt del que avui dia està passant al món, a cada univers, a cada ecosistema i en cada cor humà. I per què no donar els meus dracs a tots aquells que els puguin acceptar tal com jo els he acceptat i he gaudit pensant-los, interpretant-los, dibuixant-los, pintant-los?

“Ficció de Dracs. Introducció.

Durant tres o quatre anys em vaig trobar immersa en el món dels dracs. La meva imaginació els hi anava donant forma i la meva part conscient els hi va anar trobant sentit. Els meus dracs van sorgir després d’una llarga època d’interpretar i pintar éssers alats. Aleshores aquests dracs em semblaren la seva antítesi. En el fons, em sentia com una criatura que juga amb els mons interns i els somnis impossibles.

Els dracs projecten tanta simbologia i remeten a tanta mitologia, que no vaig poder-me resistir a la seva influència, i tot plegat fa que encara em pregunti què és el que realment intento expressar quan dibuixo i pinto dracs. M’agrada aquest article de la Mayte Duarte i que corrobora el que vull dir: L’arquetipus

Seran aquests monstres, els més recòndits, que,

com tota la resta de monstres,

intenten aparèixer una vegada i una altra,

per fer-se un lloc en les nostres vides?

A alguns d’ells els hi dibuixat ales que els enlairen per l’espai. A d’altres els obligo a arrossegar-se pel terra per tal que penetrin en les seves profunditats. N’hi ha que representen dracs aquàtics i, talment com si fossin peixos enormes, els veig com es desplacen entre els abismes.

Mentre els pinto, els percebo com éssers representatius dels tres elements dominats per forces alienes i terribles, i acabo creient que des de temps immemorials és així com els humans els hem percebut i per tant imaginat. Fins i tot els hem imitat i encara ens posem al seu servei, a les seves ordres.

(Continuaré en Drac Blau. Dracs-Humans-Dracs) Autor: Grocdefoc