Jardí caòtic ple de línies necessàries

Jardí caòtic ple de línies plàstiques

Jardí caòtic ple de colors, de línies i formes plàstiques

Al meu jardí hi falta gent, gent que tingui ganes de pencar, de netejar les voreres dels caminois de les males herbes, d’arreglar algunes branques que s’han passat de ratlla, de la ratlla que una perspectiva imaginària intenta que formi una composició harmònica entre la naturalesa i la idea que un pot arribar a tenir d’una perspectiva natural.

No cal podar, esporgar(1), en un jardí salvatge i deixat anar als quatre vents, a les pluges i a les sequeres. El jardí caòtic és un espai diàfan a vegades, ombrívol d’altres, però sempre ple de formes canviants.

El jardí de casa no em demana res, sóc jo la que de vegades me’l miro de reüll, com si en ell hi volgués trobar uns ulls que s’obrissin i una boca que em parlés; però la remor del seu particular llenguatge m’insinua que ja està bé tal com està, ple d’infinites formes naturals, ple d’animalons que s’hi troben com en un paradís, on ningú els hi canvia les autopistes cada dos per tres o fan caure ponts a caprici dels nouvinguts arquitectes… Fins i tot quan arranco les males herbes, em pregunto si aquestes no formaran part d’un tot necessari…

…com quan esborro una línia en un dels meus dibuixos perquè estic convençuda que fa mal d’ulls, o que trenca l’equilibri… i al final, després d’haver dibuixat una mica més, torno a dibuixar la mateixa línia, com si tornés a voler les males herbes perquè sense elles, la resta queda descompassada.

Cada dia que passa em costa més caminar pel meu jardí, però la naturalesa que m’acull, m’ofereix molt més que tot allò que diuen que ens ofereix. Des del punt de vista artístic hi trobo un lloc ple de tresors plàstics. Des del punt de vista del pensament, m’ofereix reflexions inimaginables.

(1) He trobat molt interessant l’article següent dels “Amics arbres – Arbres amics”: http://amicsarbres.blogspot.com/2005/12/lesporga-ben-feta.html

Reptes de perspectiva

Reptes de perspectiva

Reptes de perspectiva

Fotografia del port de Vilanova i la Geltrú. Garraf

Mentre fixava la imatge dins la càmera, escoltava els drings hipnotitzadors generats per la infinitud de pals de les naus del port. Com a motor del moviment el vent bufava fort, i les dues palmeres, com dos directors d’orquestra, des de l’altra banda del passeig dirigien l’atmosfera. Dia radiant, línies que en laberint m’infligien reptes de perspectiva.

 

Futur bosc

Futur bosc

Futur Bosc

Els arbrets d’aquesta fotografia, a hores d’ara deuen formar part d’un bosc. D’un gran bosc. Així ho vull creure. D’un bosc on la fantasia hi trobi espais desconeguts, on les veus del vent ens portin lluny, on els rierols amagats humitegin el sotabosc per al bolets, i l’ecosistema equilibrat que doni bona acollida a totes les bèsties del bosc.

Necessitem els boscos.