Dies d’art, moments perfectes

Detall dibuix tinta xina arbre i noia tardor

“Tardor” Detall. Tinta xina, per M.Pilar Martínez Herrero

Anomeno dies d’art aquells dies en els quals trobo la manera d’anar a la cerca dels moments perfectes o, simplement, l’art i la bellesa (el que jo sento com art i bellesa) es posen al meu davant sense jo esperar-m’ho.

Hi ha dies en què, en principi, sembla que no passin gaires coses que les puguem relacionar amb els sentiments d’art o sensacions de bellesa. Ens dediquem a les nostres responsabilitats inevitables, ineludibles, tot sabent que, en el fons, aquestes mateixes responsabilitats ens van separant del que ens fa sentir millor i ens fan perdre pràctica per a poder dominar molt més les capacitats que amb el pas del temps hem anat desenvolupant i amb les quals ens sentim més lliures, ens sentim com a peixos a l’aigua quan les podem realitzar, quan ens podem expressar.

Hi ha dies, doncs, en què en principi em sembla que no tinc res a dir malgrat la quantitat de fets i sensacions que es succeeixen al cap del dia i al meu entorn. Però avui, un dia de pluges que en altres indrets han fet destrosses, jo he sigut testimoni d’una gran bellesa. Els paisatges anaven plens de brillantors, de netedat, de llums que s’emmirallaven i es realimentaven.

Amb una total absència de vent, les fulles seques d’uns plataners anaven caient des de dalt les branques fins al terra, i ho feien tan lentament que es podien percebre els moviments de dansa lliure de cada fulla. Ha estat un d’aquells moments que no voldríem oblidar però que solem oblidar sense adonar-nos-en. Són moments que a vegades els anomenem màgics per manca de paraules que els puguin definir d’una manera més exacta.

Per uns instants, he cregut trobar-me ben bé al mig d’un paisatge o jardí japonès. Crec, però, que no cal pensar en paisatges tan llunyans ja que, al cap i a la fi, el que estava contemplant amb admiració -completament embadalida-, ho tenia al davant mateix i estava succeint en els carrers pels que acostumo a transitar. M’he aturat. He volgut gaudir dels moments perfectes.

-Qui diu que no existeix la perfecció?

Un dia de tardor explosiva de llums i colors és un interval de temps perfecte.

M’he volgut omplir de l’energia suau que m’alimentava els sentits, de la bellesa efímera que dansava al meu voltant, he estat conscient de la sensibilitat que per alguna raó de combinacions i en alguns moments que es tornen perfectes, arriba al seu zenit i aleshores provoca sensacions agradables. Aleshores…

Voldríem eternitzar el moment, l’hora, el dia, l’any concret, el nostre estat d’ànim… per romandre i perpetuar l’escena, la simfonia de l’instant que prové d’un art floral lliure i natural.

El pas de les estacions se’m mostra amb tot el seu poder de seducció, amb tota la seva força de naturalesa pura…

… és quan la sensibilitat es posa en marxa i la necessitat d’expressió es confabula amb la vitalitat del paisatge.

Sí, hi ha dies que no tinc gaire a dir… però quan la naturalesa em parla… torno a ser pluja que cau, fulles que volen, lluminositats que esclaten dins del meu cervell amb infinites i diminutes constel•lacions i em voldria tornar paraula, pinzell que ho reflectís o ésser format només per la música del vent. Hi ha dies en què només em limito a escriure, com avui.

Qui sap si no hauré caigut una vegada més en un joc d’equívocs, donat que solem equivocar-nos constantment amb això de les sensacions i interpretacions… Penso ara en un bon amic meu que diu que tot, tot, és una qüestió de sensibilitats.

Vacances. L’etern retorn del temps sense hores

Grocdefoc de vacances

Grocdefoc de vacances (1)

Cel gris. Núvols amb ulls de sol. Així començo uns quants dies de vacances… i em vull retrobar amb les hores sense nom, amb les hores sense temps, amb les hores que no són d’aquest món ni d’aquest pla. Entre formes i colors, entre idees que van i venen i que enxamparé una vegada més al vol, al vol d’una llibertat maltractada, estripada, mig perduda, amb els pinzells cremats, amb la pintura resseca, amb els dibuixos plens de pols i amb els quaderns engroguits.

Cada dia queda menys temps i perdre’l ja és un misteri pel propi ésser que el va perdent dia a dia, segon a segon, com si cadascú de nosaltres tinguéssim un record fugisser d’altres vides en les quals se’ns va dir que érem immortals. Potser sí que ho som d’una manera o altra, perquè si no, no m’explico aquest delit per perdre el temps i no dir el que s’hauria de dir, de no escriure el que s’hauria de deixar escrit, de no composar les melodies que s’haurien de composar, per no dibuixar, pintar, investigar, construir… tots aquells mons que hauríem de crear, o com a mínim d’intentar crear.

Cada dia que passa tinc la sensació de tenir menys temps. I és cert. Tinc menys temps per fer el que encara vull fer. Alguns diuen que el factor temps no existeix… bé, en aquest cas, i tant que existeix!

Ja sé que dins d’una altra idea del temps, quan vull tornar a ser petita ho puc ser; quan vull tornar a sentir o a ser en algun lloc determinat on vaig ser-hi fa anys, hi puc tornar a ser i a sentir o a recordar el que vaig sentir… i aquí el temps sembla no existir. Dins la ment sembla que el temps formi part d’un globus que es va eixamplant, inflant, fent-se més voluminós, a mesura que el propi temps acumula vivències i experiències, però tinc la sensació d’estar dins d’un globus que està a punt de rebentar, d’explotar… perquè el volum és limitat i jo ha començo a veure les llums transparents de la superfície del globus. Però no tinc por; és com si en l’explosió es rememorés el fet primigeni i tot tornés a ser dins l’etern retorn de causes i efectes.
Agafo els pinzells plens de pols i recordo el primer dia que en vaig agafar un entre els meus dits petits.

Les vacances també serveixen per això: per rememorar els punts de partida.

(1) Esbós. Dibuix (plomilla i tinta xina), per M. Pilar Martínez Herrero

Lluna i ombres

Títols SEO i llibertat d’interpretació

Lluna i ombres

Dibuix tinta xina, per M. Pilar Martínez Herrero

 

La lluna damunt les ombres que sorgeixen a l’atzar i sempre amiga dels passejants nocturns, se m’apareix durant les meves llargues caminades. Caminades discretes per carrers i carrerons tortuosos que, com sempre, no van a parar enlloc.

Són camins creats amb tinta xina… que comencen i acaben damunt del paper.

Per continuar amb el que vaig insinuar sobre els títols SEO i la llibertat interpretativa, en aquesta ocasió m’agradaria saber què suggereix aquesta imatge als meus possibles visitants al blog.