No som iguals

 

Detall dibuix tinta x - Grocdefoc

Detall dibuix tinta xina – per Grocdefoc

Penso que no som iguals i el motiu d’aquest escrit no neix de mi, sinó de l’entorn que em modela al seu gust. Sense adonar-me’n massa, em deixo amassar, modelar, em fan al seu gust afegint-me, en més o menys mesura, una mica de sal, una mica de pebre, un raig d’oli, un altre de vinagre, herbes diverses… (i això que a mi no m’agrada la cuina!), història passada, present i futura. La menja està servida, i jo em sento preparada, però al gust dels altres. I alhora és el que jo també intento fer amb ells: modelar-los al meu estil, al meu gust… i així la cadena resulta infinita, composta d’éssers que hauríem de ser lliures però que en realitat no ho som.

Advoquem  per la igualtat però ens cuidem ben bé de demostrar-nos uns als altres que som prou diferents com per renunciar a escoltar-nos quan conversem, quan opinem, quan deixem anar els nostres lliures pensaments i és quan ens adonem que la llibertat no té lloc d’aterratge. Sempre anem amb el vestit d’esgrima col·locat i el sabre preparat, per fer veure que ens toquem per tallar idees o llengües, o per esquinçar ales, pelar cues, escaldar potes… Gats i gossos podran dormir junts, però mai no s’entendran entre ells, no entendran les seves  diferents filosofies de vida. Tot i que, moltes vegades, només amb la Intenció -com els tocs amb les armes de l’esgrima- ja n’hi ha prou.

Molt probable és que els altres s’assemblin a nosaltres com les gotes de pluja s’assemblen unes a altres… tot i que si les observem bé, no hi ha cap gota que s’assembli, tal com tampoc nosaltres ens assemblem, ja que cadascú té un rostre diferent i no hi ha dos rostres iguals per més milions d’éssers humans que existeixen, ni per filosofies o teories que s’assemblin, cadascú tira cap a la seva i quasi sempre sense tenir en compte els altres. Voldríem ser iguals però no ho som. Cadascú té el seu particular cervell que conté els seus particulars pensaments.

De tant en tant, però, trobo éssers humans que, tot i anar a la seva (com ha de ser), tenen en compte l’entorn i als altres amb els qui comparteixen aquests anys presents.

Cal anar més lluny

Dibuix prenent una copa de Grocdefoc

Dibuix – “M. Pilar Martínez – Grocdefoc

Tot prenent una copa m’ho va confessar

Tot prenent una copa m’ho va confessar:

-Em cal anar més lluny. Més lluny del límit que m’he marcat.

-I quin és i a on és aquest límit? -em preguntà l’altra que també era jo-.

-No ho sé, sé que me n’he posat, de límits, però no sé quins ni sé on són.

-Aleshores, com pots saber des del punt en què pots anar encara més lluny?

-Ho descobriré algun dia… aviat, algun dia…

Posar-se límits

Posar-se límits. Potser volia parlar d’això quan, de manera inesperada, em va venir al cap el diàleg transcrit mentre dibuixava amb un bolígraf blau de punta fina els dos rostres seriosos. Però un cop escrit, no hi vaig estar d’acord. Jo mateixa em desdic, perquè en el fons penso que sempre cal anar més lluny en totes aquelles idees que ens vénen al cap, com si d’una reflexió ordenada es tractés, però… una reflexió pot ser ordenada, o més aviat ens deixem dur per la tira fònica lliure dels pensaments?  Mestres hi ha que ens ajuden a saber ordenar els nostres pensaments, els nostres desitjos per anar trobant els nostres camins, però en quant jo fico les banyes en un forat m’hi quedo atrapada durant una bona estona o durant una llarga temporada. Així és, tot prenent una copa ho vaig veure clar, o més espès que mai, ja que mai estic segura de si el que penso no m’estarà enganyant o no serà el que conté la copa la que em va ben ensarronar.

Posar-se límits o anar més lluny?

 

Votar i Dibuixar

Detall dibuix imaginari Catalunya per Grocdefoc

Detall-2 Imaginari Catalunya per Grocdefoc

Per fi puc tornar a dibuixar…

…continuo prenent notes, prenent el pols d’un país al meu estil, vivint un present i no endevinant el futur, entenent i no entenent alhora… i mentre els altres fan i desfan, jo continuo dibuixant i incorporant línies al meu “Imaginari-Catalunya”.

Ara recordo que a última hora del dissabte 26, els llamps i trons la campaven lliures d’una banda a l’altra de les nostres contrades; els arbres celebraven la pluja, el vent escampava els cartells mal enganxats de la campanya electoral que ja s’havia acabat, i a l’endemà, els ocells matiners menjaven les primeres molles de pa abandonades…

Matí del diumenge 27, i com els ocells de primera hora després d’haver menjat algunes molles, sota un paraigua que em protegeix d’un tímid plugim, em dirigeixo al col·legi electoral en aquestes votacions tan especials. Després d’una estona de cua, em demanen el Dni i em prenen el sobre que porto a les mans, el president de la mesa s’adona dels seu gest desconsiderat, em mira i, sense dir-m’ho, em diu: prefereix ficar vostè mateixa el sobre dins l’urna?

L’important és que vagi a parar a dins

No cal -responc-, l’important és que vagi a parar a dins i d’aquí no em moc mentre no vegi el meu sobre dins la caixa transparent.

Sí, l’important és el que hi ha a dins.  Ara sí, el president m’ho diu amb paraules amb una llengua que no és la meva, però jo l’entenc. I el president de la mesa vota amb el meu vot, per mi. Ja he votat. Surto al carrer amb la sensació de que anem penjats tots plegats de fils invisibles… ara toca això i demà allò altre… i ben pensat, per ara no pot ser d’una altra manera.

A dins… Entre milers o milions anirà a parar el meu vot, molts hi tenen molta confiança, altres esperances, molts hi veuen sortides a un món millor, d’altres desconfien fins i tot de la seva ombra, molts han votat el contrari que jo, o jo he votat a l’inrevés d’ells… i tots som dins la mateixa olla, intentant surar i no bullir d’impotència, de ràbia -fins i tot diria- quan comprenem que som éssers fets iguals i alhora molt diferents, tan similars i alhora tan allunyades les percepcions dels uns i dels altres… Cadascú amb la llet que ha mamat, amb la seva escola d’infància, amb la seva adolescència que l’haurà portat a paisatges diferents que l’hauran ajudat a créixer o a fer-se més petit; amb les seves històries d’alegries i de desgràcies, amb les seves experiències i les seves pròpies vides plegades de xocs emocionals que ens han dut a sensibilitats diferents…

Al final del dia em pregunto si en realitat pensem per nosaltres mateixos i davant del fet d’aquest president de mesa que m’ha tocat de torn i que li feia tanta il·lusió posar els sobres dins l’urna de tota la resta que fèiem cua… i que a mi m’ha semblat que es creia un ésser omnipotent per uns instants en la seva vida… em pregunto qui li haurà posat el seu sobre dins l’urna?

 Aquest post és continuació a Dibuixar per anar cap al propi imaginari