Relats conjunts – L’escriba

Col·laboració amb RelatsConsults

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia “Vida i miracles de nostra senyora”, 1456

Si en Jean Miélot pogués ressuscitar i formar part de la nostra societat, potser s’adonaria que el que més li agrada és convertir-se en un hikikomori... passar-se els dies davant l’ordinador i deixar de relacionar-se, per continuar d’alguna manera tal com feia en el passat…

O, qui sap si, un cop renascut després de 500 anys, potser seria un viatger empedreït, un dandi, un artista de Hollywood, un extraordinari atleta, un relacions públiques…

La meva col·laboració a Relats Conjunts

Dibuixar per anar cap al propi imaginari

Imaginati Catalunya dibuix de Grocdefoc

Detall-Imaginari Catalunya per Grocdefoc

(Votar per anar cap a la pròpia realitat)

Els meus dies d’art els dedico en bona part al dibuix, però en moltes ocasions dibuixo sense adonar-me de que aquest fet tan íntim i concret d’estar dibuixant, em porta a descobrir el propi imaginari.

Per exemple: durant una conversa telefònica que per diverses raons s’allarga una mica massa, si mentre vaig escoltant jo no dibuixo, no la suporto.  Al costat de l’aparell hi tinc tot una assortiment de llapis, bolis, retoladors, tints de colors… blocs petits i paperets tallats a la mida d’una capseta de fusta. Són papers que, en principi, van destinats a anotar tot allò que ens diuen per telèfon i que després no volem fer l’esforç de recordar tants detalls, donat que tots els de casa tendim a oblidar d’immediat qualsevol detall que no sigui massa transcendent.

Ja poden parlar del que vulguin, ja -els de l’altra banda de la línia-, que jo, mentre els escolto, vaig dibuixant:

Línia avall, línia amunt, giravolt cap a la dreta i un altre cap a l’esquerra… i així és com pot aparèixer un ull, un sol, una palmera, una figura que vol semblar humana o la d’un animal fantàstic.

L’imaginari inconscient va de bòlid en aquests moments mentre que una part del cervell està atent a una conversa real i racional, i una altra part fuig cap a línies laberíntiques que un cop acabada la conversa telefònica, si un presta atenció al dibuix que ha sorgit damunt del paper, hi pot endevinar un viatge al país del propi imaginari.

– Sí, sí, ja t’entenc… el diumenge a les 10, plogui o nevi ens trobem a Cal… – i tot d’una en el paperet apareixen copets de negre semblants a una pluja fina que ha començat a pronosticar o a intuir per al diumenge a les 10 i que és molt possible que acabi plovent a bots i barrals i la sortida en bicicleta s’haurà d’ajornar i ens passarem les hores lentes d’un diumenge al matí entre els efluvis de la cuina de Cal… mentre juguem al dominó o discutim sobre el possible estat de qüestió del nostre petit país Catalunya que somia alliberar-se dels braus del país veí, gran i gegant, perquè ja fa massa segles que han envaït les nostres artèries i venes… i perquè tot ésser humà -i els humans formen comunitats, i les comunitat països-, l’home o el poble que, a la curta o a la llarga no s’hi sent bé, necessita trobar sortides i altres maneres de viure…

Però aquesta no és la qüestió de la que volia parlar (m’he deixat portar per altres cabòries del moment que, per altra banda, són cabòries naturals i humanes i necessàries si un no es vol sentir un ésser indiferent, fred, mancat de tot allò que el fa vibrar; si no es vol sentir un ésser vençut, covard, que es mereix les males gestions de tots plegats perquè ell és incapaç de veure-hi més enllà del nas, o de no voler adonar-se’n de que els temps han canviat, de que la dignitat humana no ens l’ha de donar ningú, ni la llibertat, ni l’aire per respirar i perquè ja hem nascut lliures i tothom hauria de respectar la pau i la llibertat per preservar la dignitat de tots plegats; perquè l’ésser humà d’aquest segle, a més d’haver conreat les estrelles hauria d’haver conreat pensaments molt més elevats en tots els aspectes de la vida. De vegades, ni les arts ni les ciències, ni cap de les nostres més íntimes necessitats, poden donar calma i pau a tant desgavell.

Pel que deia del meu país, enllaçant-ho amb el món de les revistes i els còmics, i enllaçant-ho amb les “realitats veritables o inversemblants” que han sorgit a la llum,  he trobat un article interessant al bloc Librorum.Piscolabis, per si voleu saber-ne més i reflexionar de tot plegat.

Tornant al principi, i sobre la necessitat de dibuixar que a tothora fa que vagi amb estris per deixar anar les meves línies o puntejats allà on calgui, fins i tot els llençols no els puc fer nets del tot ja que tenen taques de tinta perquè a la nit, o a mitja nit o de matinada, si no puc dormir perquè durant el dia no he dibuixat el suficient, he d’encendre el llum de la tauleta i posar-me a dibuixar encara que sigui una espiral que m’ajudi a concentrar-me, com si m’hipnotitzés a mi mateixa… mentre em repeteixo “Dorm, dorm.. dorm, que demà hi ha matines”… O potser millor dir a partir d’ara:  “Dorm, dorm…. que demà ja serem lliures”.

I tot això per dir que aniré pujant al blog alguns d’aquest dibuixos inconscients que han anat apareixent mentre la meva atenció és en una altra banda…

Visca la distracció que fa que tot un món imaginari vagi sorgint per tenir vida pròpia, i visca la reflexió que ens anirà ajudant a continuar endavant.

 

Intento escriure enmig d’un instant de tarda

Dones-Músics-Grocdefoc

Dones Músics, dibuix de Grocdefoc

En un instant he vist com l’agost passa; les estades al carrer s’allargassen i a mitja llum anem a festes d’aniversari; grups d’amics es reuneixen i ens adonem que, amb el pas dels anys, cada vegada n’hi ha menys d’amics, perquè ens anem fent grans, alguns ja no es poden moure i d’altres ja no hi són, i enmig d’aquest ambient intento escriure i aportar un granet de sorra a la platja infinita de l’univers.

Mentre escolto a Yann Tiersen i m’omplo de música i del blau seré d’aquesta tarda i de records que no fan per aquesta història, intento captar el resplendor que m’embolcalla, malgrat les taques negres que s’emmirallen unes amb les altres fins a esdevenir tot plegat un llençol de seda negra.

En moments com aquests voldria saber tocar el piano… imaginar-me que els meus dits són com les ales d’ocell que una amb l’altra aconsegueixen sumar espai cap a la llunyania… i saber frenar en un punt concret del conte, intentar veure dracs de quatre caps com arriben fins a dalt dels cims, mentre jo danso com una ploma escapada del cos calent o saltironejant com un gat empaitant una papallona… mentre la fosca i la claror dansen d’igual manera fins a esdevenir un esclat de llum en un instant de tarda.

Sentir-me piano i violí i música d’estiu; sentir-me nota que sona amb harmonia amb l’univers; però també sentir que sóc el so del paper que s’arruga al mateix temps que sóc el mateix bastonet que pica i repica damunt d’un objecte metàl·lic…;  i ser llum de farola, ser llum que s’escapa de la fosca, ser núvol i llamp, i tro i pluja que arriba fina… i estar contenta, molt contenta perquè no tot és fosc i llòbrec, perquè també existeixen els colors que tot ho pinten de la millor manera possible… i perquè vaig trobant músiques que continua omplint-me els dies, les tardes i les nits.

Continuo relacionant els músics que m’agraden, avui és Yann Tiersen.   El vaig descobrir a la pel·lícula:  “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”